Meritxell Falgueras: "Oi que no beus el mateix vi en un sopar de negocis que per fer l'amor?"

Ara mateix Meritxell Falgueras (Barcelona, 1981) esgota els últims dies de l'estiu a la Toscana (Itàlia), on ha començat la verema a les vinyes del seu marit, un viticultor italià de qui primer li va enamorar el seu vi i, després, ell. Sommelier mediàtica i d'estil directe -de vegades titllat de frívol-, ha aconseguit apropar el vi a nous públics. El nom del seu blog, Wines and the city , ja és una declaració d'intencions.

Provens d'una família de 5 generacions dedicada al vi. Què ha pesat més, la vocació o la tradició familiar?

Per mi era normal sentir de petita paraules com cabernet sauvignon , garnatxa i chardonnay . Tots els viatges que fèiem amb els pares i totes les vacances i activitats s'hi relacionaven, i t'acabes enamorant del que coneixes. Tot ho visc a través del vi: periodisme, cultura, història... Tot ho porto al meu terreny, el del vi, perquè és el que em fa original.

El vi que bevem ens defineix?

Sí. Al meu llibre Els vins de la teva vida és el que faig. Quin vi has de prendre amb l'àvia? Amb el teu cap? Per impressionar el teu sogre? Oi que no beus el mateix vi per un sopar de negocis que per fer l'amor? Intento fer maridatges situacionals i incloure aquesta variant social que a les guies no surt. I, al final, la gent beu i menja amb persones i en moments determinats. Intento fer que el vi sigui més fàcil i divertit, tot i que me'l prenc seriosament, però el que vull és que arribi el missatge.

T'han acusat de frívola.

Sí, però no ho crec. Jo el que he de fer és que el vi s'entengui, i si ho he de fer explicant que un vi és un Mercedes i aquell altre és un home, no tinc cap complex a fer-ho. Quan treballo als mitjans de comunicació treballo per a la gent. I a la gent li agrada el vi, però no el sap descriure o bé no l'entén. Fer que sigui fàcil és la meva croada.

Jo, per exemple, no hi entenc gaire.

No és greu, però està bé que aprenguis de vins perquè és com quan mires un quadre. Si algú t'explica el context en què s'ha pintat o la relació del pintor amb la model veuràs més coses en el quadre i en gaudiràs més. I si d'un vi t'expliquen qui l'ha fet, la varietat i el paisatge, també el disfrutaràs més. Potser la gent no hi entén de vins, però, en canvi, sap què li agrada i què no. No som mutilats sensorials. I si, a més, pots dir per què t'agrada, el sommelier et podrà guiar quan vagis a un restaurant.

S'ha identificat el vi amb un món elitista.

Però és la gent del carrer qui en compra. Els experts no parlen dels vins que més es venen. Per què? Perquè sembla que no siguin bons. Un crític li posa 100 punts a un vi del qual potser només hi ha mil ampolles i a un preu que no es pot pagar. I, al final, qui permet que existeixi el món del vi i els agricultors és el consumidor. I és a ell a qui hem d'educar i cuidar.

Diuen que el teu mèrit és haver apropat el vi a un públic nou: joves i dones.

Vaig començar a ser sommelier amb 21 anys, i potser llavors sí que era més extravagant la meva imatge, però cada cop hi ha més dones expertes, sobretot a Espanya. I tinc mil idees per fer el vi encara més popular. Ara, per exemple, trauré un joc de taula sobre vins.

Dius que el vi pot ser sexi.

Sí. Hi ha vins que són golosos per l'aroma, de boca sedosa i que et piquen l'ullet. Jo vaig conèixer el meu marit a través d'una copa de vi. Vaig tastar el vi que feia en una fira un dia que potser ja n'havia tastat un centenar. Em vaig dir: aquest vi m'emociona, n'he de conèixer l'elaborador. El vaig veure i vaig saber que havia trobat el vi de la meva vida.

Què ha de tenir un bon sommelier?

Empatia per entendre quin vi vol cadascú: el hippy que vol un vi biodinàmic, el del Rolex que demana un vi car per vacil·lar, la parella que vol celebrar una data important sense gratar-se la butxaca... Molts sommeliers guanyen concursos, però per a mi aquests són els sommeliers triumfitos , ja que no ets més professional per saber l'anyada i la varietat a cegues: totes les ampolles ho tenen en l'etiqueta. Un bon sommelier ha de fer que el dinar o el sopar es multipliqui i la gent estigui contenta del preu que ha pagat pel vi.

Als restaurants costa trobar-hi vins catalans.

Si tu vas a Bordeus i demanes un Borgonya, et clavaran una coça al cul. És com si vas a Itàlia i en lloc de demanar pasta demanes confit d'ànec. Aquí patíem el complex que els altres són millors, però cada cop tastem més i comparem. Molta gent a França o Itàlia no sap quin gust té el vi d'una comarca que no és la seva o no ha tastat vins d'Austràlia i, en canvi, a Catalunya pots trobar vins d'arreu, som molt generosos, i és molt xulo que sigui així! M'agrada que no tinguem por de competir, d'estar al costat del millors vins d'Itàlia o de França perquè donem la talla.