Misc 05/04/2014

Lucía Etxebarria i el futbol

i
Empar Moliner
2 min

Dijous l’escriptora Lucía Etxebarria escrivia un article en aquest diari titulat “Futbol, l’opi del poble”, on, emulant aquells programes de José María García, enumerava tot de casos de corrupció de diversos clubs futbolístics d’Espanya. Que si requalificacions, subvencions i pelotazos (he, he, mai més ben dit)... L’Etxebarria començava amb aquesta declaració d’intencions: “El futbol és el veritable opi del poble. Perquè el futbol actua d’una manera molt semblant a l’opi: amb un atac d’eufòria breu, embriagador i enganyós”.

Em sap greu espatllar-li la figura literària, però l’opi no provoca cap atac d’eufòria, ni breu, ni llarg. És una droga narcòtica que s’extreu d’una planta anomenada cascall ; en castellà, adormidera. El que provoca és somnolència i, això sí, elimina el dolor. És per això que Marx va dir que “la religió és l’opi del poble” i la va encertar.

També diu que tots els governs “fan de l’esport (passiu, televisiu) una eina ideològica per construir una efímera unió nacional i una font de glòria moderna i barata”. I, de nou, no puc estar-hi en més desacord. A menys que es refereixi a la selecció espanyola, els governs, precisament, no poden fer de l’esport cap eina ideològica, perquè els ciutadans tenen diversos sentiments per diversos clubs enfrontats. Jo sóc del Barça i si Mariano Rajoy em diu que el Madrid és un gran club, m’hauré de prendre sal de fruites.

En fi, escriu la meva col·lega, per acabar, que “actualment el futbol ja no és esport”. És, segons ella, “un espectacle que més que diversió és maniobra de distracció”. Jo li asseguro que per a molts de nosaltres és una gran, gran diversió, però entenc molt bé que a ella, que no li interessa, no l’hi sembli. Maniobra de distracció? Doncs també. Com el menjar. Com el sexe. Com la tele. Com els bons articles. Com jugar. Com córrer. Com totes les coses que ens agraden, conxo.

stats