30/01/2015

L’ombra de Marx i dels partits comunistes

3 min

Convida a la reflexió que en plena commemoració dels 25 anys de la caiguda del comunisme a Europa algun quiosc de premsa -com el que hi ha a sota de casa meva- tingui exposat un exemplar recopilatori de l’obra de Karl Marx. Un llibre de cobertes blanques amb el retrat més emblemàtic que inclou, entre altres textos, el Manifest del Partit Comunista, tot un clàssic que remou. Arribo a la conclusió que Marx, com Max Weber o J.M. Keynes, no és un teòric fàcil de jubilar ni de menystenir. Abans de la implosió del comunisme europeu, ja feia anys que les elits intel·lectuals en renegaven i el menystenien. Amb tot, no ha passat ni una sola dècada sense que algun estudiós l’hagi reivindicat des d’angles diversos: des del rigor filosòfic del francès Jacques Derrida fins a la lectura psicoanalítica que fa el de vegades estrambòtic pensador eslovè Slavoj Zizek, passant inevitablement pels britànics. És el cas de David Harvey, el gran crític del neoliberalisme des de la London School of Economics, o la revista Past & Present amb noms com Christopher Hill i Eric Hobsbawm. La seva hereva, la New Lelt Review, és una de les fonts inspiradores dels moviments socials que han confluït en Podem. Queda clar que l’esperit marxista -o marxià- s’ha mantingut latent al llarg de les dècades d’hegemonia neoliberal i treu al cap ara, quan el fonamentalisme de mercat, immune als intents keynesians, es vanta d’haver-se convertit en “la nova normalitat”.

Sabem què se n’ha fet de Marx, però ¿què ha passat amb els partits comunistes europeus? Després del 1989 pocs partits comunistes occidentals emblemàtics han conservat la marca històrica -no hi ha PCI, ni PSUC- i els que mantenen l’etiquetatge, com el PCF, aposten per estratègies frontistes. O bé intenten establir equidistàncies entre els valors estalianians i la realitat: vegi’s la tensa relació dels comunistes grecs del KKE amb Syriza.

Bohèmia i Moràvia, un cas únic

I, enmig d’Europa i de la UE, subsisteix mantenint el nom el Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia que en les eleccions del 2013 va arribar al 15% dels vots i va quedar tercer al Parlament de Praga. Tot i ser d’arrel estaliniana, el partit comunista txec duu incorporat els referents de lluita democràtica del període d’entreguerres, sense els quals no hauria sigut possible la Primavera de Praga del 1968 que va desafiar el poder soviètic. Mirant a l’Est, una anàlisi en diagonal ens duu immediatament a veure que les implosions dels partits comunistes de tutela soviètica han fet que els trossos més voluminosos i pesants busquessin empara diversa en el neoliberalisme i en les finances més o menys mafioses -el cas del PCUS és paradigmàtic-; en la socialdemocràcia -sobretot els partits comunistes centreeuropeus-, i en el nacionalisme en totes les seves variants i barreges d’extrema dreta amb la ultraesquerra.

Aquest model s’ha consolidat a Rússia, on el Partit Comunista de Guennadi Ziugànov es defineix com a nacionalista abans que marxista, i corre a donar a suport a Putin cada cop que el Kremlin fa una crida patriòtica. L’ideòleg del partit comunista rus, Aleksandr Prokhànov, fa companyia acadèmica a l’ultra Aleksandr Duguin, considerat l’ideòleg de Putin. Personatges que se situen a anys llum de lliurepensadors com Rosa Luxemburg, Antonio Gramsci o Andreu Nin. Un cop arribats aquí és imprescindible tenir present, un cop més, la sentència de Hannah Arendt: l’ideari de Karl Marx és com un cos rectangular amb una frontissa al mig. Un full mira cap la Il·lustració, d’on prové. L’altre es perd en el totalitarisme.

stats