Publicitat
Publicitat

L’oblit que no hem d’esdevenir

Si no heu llegit El olvido que seremos, de l’escriptor colombià Héctor Abad Faciolince, us recomano que el llegiu ben aviat. El títol del llibre, inspirat en el començament d’un sonet de Borges, és l’autoprofecia sobre el signe fatal de la societat colombiana. El llibre esgarrapa amb les ungles la memòria de la frustració i del dolor. Ell va ser víctima directa de la guerra terrible per la qual va passar Colòmbia entre els anys noranta i la primera desena del nostre segle. La gent moria pels carrers, assassinada per les idees, per la justícia en nom de la impunitat. Abad va veure com li assassinaven el pare, un home bo, dedicat als altres. La frase més escruixidora del llibre, però, és la que explica com els paramilitars reclutaven els assassins als barris més humils de la ciutat de Medellín. La mort era més barata que esdevenir un assassí per hores. Precisament la diferència entre rics i pobres, la falta de cohesió social, és la que va provocar brutalitat, iniquitat, populisme, cabdillisme...

Ara que s’acosta el moment de triar els nostres representants al Parlament Europeu, és bo recordar que aquestes històries d’Antioquia no ens han de ser tan alienes. Tenim massa tendència a oblidar amb facilitat el pou del qual nosaltres, catalans i europeus, hem sortit. Una de les lliçons de Medellín és la manera com volen conservar la memòria dels barris de barraques. Intueixen que si obliden massa aviat la misèria de la qual fugen oblidaran la manera de valorar el que una o dues generacions han estat capaces de guanyar. I fan bé.

Europa, instal·lada en la moral de la gasiveria, havent oblidat la moral del repartiment, que vol dir havent oblidat l’ ethos bàsic que ens diferencia, s’aboca a la malaise a l’estil francès, a la mala leche espanyola, a l’emprenyamentacatalana. És l’ spleen que ens tenalla perquè hem oblidat massa de pressa que aquí també s’assassinava pels carrers, perquè hem oblidat que on tenim platges, jardins i piscines olímpiques s’acumulaven persones molt pobres, s’apilava merda, es congriaven tota mena de malalties. No som tan vells encara els que de petits corríem agafats de la mà de la mare a l’ambulatori per rebre la vacuna contra el còlera. I no parlo de cap país subsaharià, sinó de l’Hospitalet en què vaig viure els primers anys de la meva vida.

Europa, i Catalunya també, ha de comprendre que haver-nos escapat de la lògica de la mort no ha passat perquè sí, com un fet climàtic. Els camps de la mort catalans (¿com és que encara no tenim un monument com cal en memòria de la Batalla de l’Ebre que reculli amb misericòrdia els morts de tots dos bàndols?), els camps de la mort francesos, alemanys, austríacs, russos, ucraïnesos... Per cert, el president interí d’Ucraïna es referia fa poques hores a la memòria viva de la Segona Guerra Mundial. Oblidar com el totalitarisme va instrumentalitzar el poble, duent-lo al sacrifici suprem per res que s’assemblés a la justícia social i la democràcia, és un desastre contra el qual cal combatre.

Europa ha estat capaç de les atrocitats més bèsties de la història: esclavisme, assassinats en massa, inquisició, colonialisme... Però gràcies a la consciència nascuda de la il·lustració i del lliurepensament, gràcies al desplegament de l’acció de l’obrerisme i a la tradició cristiana salvada del desastre de la instrumentalització jeràrquica del missatge evangèlic, Europa va avançar fins a esdevenir el model social ideal. També, i potser aquest és el tret més important, gràcies a la perplexitat generada pels milions de morts en sòl europeu durant el segle XX, que ridiculitzen les xifres de conflictes que ara ens semblen impressionants. Aquesta perplexitat és la que va moure a l’acció els polítics de la generació dels nostres pares, i avis.

Nosaltres, els catalans, podem contribuir com pocs pobles al rearmament moral de l’europeisme. Hem de saber valorar el que hem aconseguit entre tots, el que anem aconseguint. Només cal passejar pel Raval de Barcelona per comprendre com aquests darrers anys les nostres escoles han esdevingut un potentíssim gresol d’integració i de generació de nova identitat catalana i europea.

Nosaltres no ens podem resignar a esdevenir oblit. Nosaltres hem de recuperar la memòria que ens ha de recordar la misèria moral i la misèria material de la qual fugim. Això potser és difícil d’imaginar per a polítics i filòsofs bressolats entre cotó fluix, als barris benestants de la ciutat. Això és més senzill si recordem els bressols dels nostres pares. És per la seva dignitat, per la nostra, que no esdevenir oblit ens servirà per regenerar l’ethos europeu, el de la riquesa social, la cohesió, la justícia i la democràcia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF