Publicitat
Publicitat

L'obligació d'intentar conviure

Vaig comprometre aquest article per parlar del dret a decidir fa molts dies. La polèmica suscitada per un article sorollós que afirmava que al PSC sobraven els que, per vanitat, parlaven i aplaudien poc em fa dedicar menys línies al que volia dir; tot sabent que em serà difícil trobar l'equilibri entre la voluntat de no contribuir a un debat una mica grotesc i amb conseqüències més que dubtoses per al col·lectiu i el deure de posicionar-me, en contra del que em recomanen tants per no prendre mal, amb aquesta mal entesa visió que creu que no parlar i quedar-se a la sala d'espera és la millor inversió de futur.

Conec pocs polítics que no siguem vanitosos, la veritat. Perquè per poder erigir-te en representant dels ciutadans, en portador d'uns valors i d'una història, per poder creure que tu, individu, pots representar un col·lectiu, necessites una certa vanitat. El que diferencia els grans polítics no és l'absència de vanitat, sinó la combinació de la vanitat amb una vocació de servei, i una substància de pensament que permeti mirar lluny. I sentit comú. Això també fa falta.

En canvi, amb vanitat o sense, he d'admetre que jo no sabria fer aquest exercici de revisió crítica i nítida del nostre passat que fan alguns adversaris polítics, però també companys del PSC i aleshores protagonistes. Que no només saben exactament, en un exercici pràcticament taumatúrgic, en què ens vam equivocar, sinó que van més enllà i saben qui es va equivocar i qui no -suposo-. Quan encara avui em pregunten si Maragall o Montilla i en quines proporcions m'entra un balbuceig i no sé què dir. I curiosament és aquest no saber el que, a la vegada, em fa creure i lluitar pel PSC. Quines paradoxes!

Fins aquí unes ratlles de la disputa no menor i encara incerta entre maneres d'entendre la política, les sigles, l'autoritat i el lideratge. Però una disputa que també és un símbol del desconcert en què es troba el nostre país, immers en una crisi econòmica, social i nacional de la qual, si en volem sortir bé i tots, no podrem receptar el mateix de sempre perquè l'únic inacceptable és l' statu quo . És en aquest sentit que l'aposta pel dret a decidir pren tot el sentit. Perquè no només és un argument potent de radicalitat democràtica sinó també de credibilitat respecte a les opcions -de nou pacte o de ruptura- de la relació Catalunya-Espanya. Una Espanya que faria bé de deixar-se d'exclamar per la secessió i escarrassar-se a convèncer-nos de per què és bona la unió.

Després de la sentència sobre l'Estatut, la consulta pot ser per al catalanisme polític del segle XXI l'equivalent al que la recuperació de l'autogovern va ser per al catalanisme del segle XX. Aleshores no tots volien el mateix ni per utilitzar-ho per al mateix, però, a la vegada, tots coincidien en l'essencial. Reclamo, doncs, més empatia. I més reconeixement de l'altre. No participaré en la Via Catalana. Però no només em mereix respecte perquè aplegarà ciutadans a qui algun dia aspirem a governar i amb els quals convivim, sinó també perquè tenen raons que no em són gens alienes. La ridiculització de l'independentisme em sembla absurda. Tant com la presentació de la independència com a poció màgica. Però al mateix temps, també reclamo empatia cap al PSC. Perquè si no reconeixem la importància que el PSC estigui a favor de la consulta -sí, d'acord, de vegades amb una actitud massa reactiva i cautelosa- i que ho hagi demostrat votant-ho a Madrid (amb aquesta direcció de Pere Navarro, per cert), no estarem utilitzant tota la força que podem tenir i necessitem com a país. Si la reivindicació de la consulta s'equipara i es redueix a una reivindicació per la independència, es converteix en un tràmit i no en la possibilitat democràtica de configurar una nova etapa -la que sigui-, ho estarem fent malament. 97 diputats de 135 continuen sent una de les nostres forces més importants.

Ara bé, una forma d'estat no determina una societat. I per això és tan important que les propostes polítiques siguin completes. Malament si combinem ambició nacional amb resignació social, ambició de futur amb resignació de present. Ni podem deixar que els arbres no ens deixin veure el bosc ni podem pretendre que tindrem bosc si talem els arbres. Aquesta és la complexitat. I l'haurem de saber gestionar. I el govern Mas en això demostra una incompetència en tota regla (vegeu el capítol etern dels pressupostos o com descoloreixen la senyera amb el cas Palau). Això tampoc val.

Haurem, doncs, de fer un esforç d'empatia per gestionar la complexitat. Però també un esforç de coratge per gestionar la dificultat. I un esforç, titànic, de sensibilitat social. El preu de no fer és massa alt. En aquests 35 anys a Espanya la cultura institucional de la Transició ha anat guanyant terreny a la cultura de la transgressió i la innovació. La inacció guanya l'acció; les polítiques incrementalistes en què tothom obté benefici s'imposen a les reformes reals en què alguns hi perdrien. És més segur no dir que dir; atacar l'adversari que guanyar suports. Acaba sent més important no perdre que guanyar. Però això s'està acabant. Afortunadament. La crisi ho ha posat en crisi.

Per tant, només guanyarem si sabem canviar i vèncer la inèrcia. Si sabem combinar ambició i responsabilitat. Si sabem estar units per ser diferents. Si acceptem el conflicte no com una petita guerra de posicions, sinó com la possibilitat de generar una síntesi integradora d'un nou escenari. No podem oblidar que tenim l'obligació de conviure perquè la cohesió civil és el nostre bé més preuat com a poble. I per això estic convençuda que s'imposarà la sensatesa, la cohabitació, la convivència. Sobretot en les rengles socialistes perquè, per sobre de tot, som progressistes, portem inoculat l'ADN de la cohesió. Sabrem conviure sense necessitat de casar-nos.

Davant la Catalunya dels monosíl·labs, dels monotemes, de la política feta a base de la suma de monòlegs, de la confusió entre clarificació i simplificació, dels sorolls i els silencis ensordidors, hi ha una Catalunya que espera. Haurem d'aprendre a conquerir-la amb paraules, amb diàleg, amb empatia, amb les contradiccions sorgides de l'honestedat i amb la creativitat que sorgeix dels dubtes. Amb risc i amb paciència. Amb seny i amb rauxa. No sé si serà possible, però el que és imperdonable és no intentar-ho.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT