Misc 11/03/2014

Llibertat, igualtat, eficiència

i
Paul Krugman
4 min

Si els pregunten sobre la creixent desigualtat econòmica, la majoria de gent segurament reconeixerà que és un problema, per bé que un gran nombre de polítics conservadors considerin que el tema de la redistribució de la riquesa s’hauria de prohibir del debat amb l’opinió pública. (De fet, Rick Santorum, exsenador republicà i excandidat a la presidència dels Estats Units, vol prohibir el concepte de classe mitjana perquè diu que provoca “enveja entre classes” i que forma part del “llenguatge d’esquerres”. Ves quina cosa.) Però què podem fer per combatre la desigualtat?

La resposta habitual de la política nord-americana és: “No gran cosa”. Fa gairebé 40 anys que Arthur Okun, assessor econòmic en cap del president Lyndon Johnson, va publicar un llibre titulat Equality and efficiency: the big tradeoff [Igualtat i eficiència: el gran intercanvi], en el qual argüia que la redistribució de la riquesa entre rics i pobres acabaria passant factura al creixement econòmic. El llibre d’Okun va establir les bases que condicionaven tot el debat posterior: els liberals defensaven que els costos d’eficiència de la redistribució serien molt reduïts mentre que els conservadors asseguraven que serien molt elevats; però, en el fons, tothom creia que qualsevol actuació destinada a reduir les desigualtats acabaria tenint algun efecte negatiu en el producte interior brut.

Però, pel que sembla, resulta que tothom estava equivocat. Les mesures per reduir la creixent desigualtat que afecta els Estats Units en ple segle XXI probablement afavoririen el creixement econòmic (i no al contrari).

Comencem per les proves.

Tothom sap que el ventall de desigualtat de rendes varia molt depenent del país, fins i tot en el cas dels països desenvolupats. La renda disponible en països com els Estats Units i la Gran Bretanya es reparteix d’una manera molt menys equitativa que en països com França, Alemanya o els països escandinaus. El que no és tan sabut, però, és que aquesta diferència en el repartiment és una conseqüència directa de les polítiques governamentals que s’hi apliquen. Les dades recopilades pel Luxembourg Income Study (Estudi de Rendes Luxemburg), un centre de recerca amb el qual començaré a col·laborar aquest estiu, mostren que la font d’ingressos primària (ingressos procedents de nòmines, salaris, accions, etc.) es reparteix de manera molt desigual en gairebé tots els països. Alhora, els impostos i transferències (ajuts en forma de diners o similars) redueixen aquesta desigualtat subjacent en diversos graus: una mica però no gaire als Estats Units, i molt més en altres països.

Així doncs: ¿la reducció de la desigualtat mitjançant una redistribució de la riquesa realment afecta el creixement econòmic? No segons dos estudis molt importants dirigits per economistes del Fons Monetari Internacional, que no és precisament un organisme d’esquerres. El primer estudi analitza les relacions històriques entre desigualtat i creixement i arriba a la conclusió que els països amb un nivell de desigualtat de renda relativament baix, en comptes d’experimentar breus períodes de creixement “accelerat”, tenen més possibilitats de garantir un creixement econòmic sostingut. D’altra banda, el segon estudi, que es va fer públic al febrer, investiga directament l’efecte de la redistribució de la riquesa i conclou que “pel que fa a l’impacte sobre el creixement, la redistribució acostuma a ser generalment positiva”.

En resum: sembla que el gran intercanvi d’Okun no era tan desavantatjós com plantejava. Ningú diu que ens hàgim de convertir en Cuba, però reconduir les polítiques del govern nord-americà seguint la direcció de les normatives europees segurament faria augmentar (i no reduir) l’eficiència econòmica del país.

Arribats a aquest punt, segur que algú es preguntarà: “Però, ¿la crisi a Europa no és una mostra evident dels efectes destructius de l’estat del benestar?” Doncs no, no ho és pas. Europa està pagant el preu de crear una unió monetària sense tenir abans una unió política. Així i tot, dins de la zona euro els països que han dut a terme una gran redistribució econòmica han suportat la crisi molt millor que els que no l’han aplicada.

Però, per què la redistribució té efectes positius en el creixement econòmic? Els ajuts econòmics per a la gent més pobra redueixen els incentius per posar-se a treballar, no? I, pel que fa als impostos a la gent més rica, això fa que no vulguin ser més rics per no haver de pagar encara més, oi que sí? Sí, tot això és veritat... però els incentius no ho són tot. Els recursos també són importants i, en una societat plena de desigualtats, hi ha molta gent que no hi té accés.

Penseu un moment en aquell eslògan tan popular que deia que havíem de perseguir la igualtat d’oportunitats i no pas la igualtat de rendes. Potser sona prou bé per a la gent que no té ni idea de com és la vida de desenes de milions de nord-americans; però, per als que són més realistes i toquen de peus a terra, aquest eslògan és una broma cruel. Gairebé el 40% dels menors d’edat dels Estats Units viuen en situació de pobresa o gairebé. ¿Realment creieu que tenen la mateixa oportunitat d’accedir a una bona educació o a un lloc de feina que els nens amb més recursos?

De fet, els menors de famílies amb rendes més baixes tenen moltes menys possibilitats d’acabar la universitat que no pas els fills de famílies riques, i aquesta diferència es va eixamplant cada vegada més. I això suposa un problema, no només per a aquells nens que han tingut la mala sort de néixer en entorns més pobres: també suposa una enorme pèrdua de potencial humà... Una pèrdua que cada vegada és més greu i que, d’alguna manera, actua com una càrrega invisible per al creixement econòmic.

Ara bé, si intentem redreçar les desigualtats econòmiques, és cert que no tothom hi sortirà guanyant. Els rics perdrien més diners amb la pujada d’impostos que no pas en guanyarien amb un creixement econòmic positiu. Així i tot, fer front a la desigualtat no només beneficiaria els més pobres, sinó també la classe mitjana (ho sento, senyor Santorum).

En definitiva, allò que és profitós per a l’1% no ho és per als Estats Units. I no cal que seguim vivint en una nova Època Daurada si no volem.

stats