Publicitat
Publicitat

Llengua i extracció social

L'escola de n'Antoñita la fantástica, la que assessorava Jaume Matas en espanyolades i qüestions lingüicides, sempre va sostenir que fer renou sobre aquests assumptes era molt rendible per al PP, ja que feia perdre vots al PSOE entre l'electorat obrer d'origen immigrant. En canvi, Valentí Puig explicava, en temps de la revolta contra Cristòfol Soler, que l'anticatalanisme a Mallorca era un afer de botifarres que no toleraven que una llengua, que a ca seva tan sols havien sentit parlar a les criades, tengués gramàtica i s'estudiàs a les escoles.

Llegesc el darrer volum de les memòries d'Alfonso Guerra -Una página difícil de arrancar - i el primer dels diaris de José Bono -Les voy a contar . El relat dels dos llibres, encara que el de Guerra arribi quasi fins avui, abasta més o manco el mateix espai de temps: la fi de l'hegemonia socialista a Espanya, l'esclat dels casos de corrupció, l'escàndol dels GAL, l'arribada de José María Aznar al poder.

Guerra reivindica els valors tradicionals de l'esquerra. Qualsevol diria que és un indignat, si no fos pel model de partit que propugna. Bono rodejat de bisbes i de cardenals, de rics i de famosos, no és ideològicament tan clar, però sí molt més xafarder. Guerra i Bono es professen un odi africà, però coincideixen en aspectes essencials. Una veneració cega per Joan Carles I i per la monarquia. Una equiparació molt directa entre dreta i franquisme, que massa vegades converteixen en l'únic tret diferenciador entre conservadors i progressistes. Culte a Cuba de Castro i al Xile d'Allende, incorporats com a senyals d'identitat contradictoris. I un enorme -anava a escriure jacobinisme, però no és això- espanyolisme. No és que siguin incapaços de comprendre els casos basc i català. Les seves reticències a l'Estat autonòmic són tan grans que qualsevol diria que l'un és pare de la Constitució i l'altre ha presidit una comunitat autònoma durant la meitat de la seva vida.

Sembla, doncs, que les opinions d'aquests dos dirigents socialistes donarien la raó als que argumenten que un PP rabiosament espanyolista perjudica el PSOE. De fet, la lideresa d'UPyD, Rosa Díez prové del PSOE i, segons aquesta teoria, hauria d'erosionar els socialistes. Les enquestes, no obstant això, indiquen que els upyders lleven, sobretot, vot al PP. Els seus millors resultats electorals es concentren a barriades de Palma que no es caracteritzen, precisament, per una renda baixa i per la presència d'immigrants peninsulars. La campanya perquè el Mallorca canviàs el nom de la llengua partí de l'empresari hoteler Gabriel Barceló i del misser José Zaforteza. Valentí Puig tenia raó respecte a l'extracció social de la bel·ligerància rabiosament espanyolista.

El més semblant al lerrouxisme que hi ha hagut a les Balears ha estat l'ASI de Joaquín Rabasco, que donava per a un o dos regidors a Llucmajor -i per a un parell de condemnes a presó. Tot això, per força, ho ha de saber el PP. Com, per força, ha de saber que la llengua -amb independència del posicionament que cadascú adopti- tan sols és vista com un problema digne de figurar en un lloc prioritari de l'agenda política per una ínfima minoria de la població. És a dir que, a la majoria, ens agradi o no, ja els va més o manco bé com estan les coses, com confirmen les dades -falsejades pel Govern de Bauzá amb l'objectiu d'exagerar la tria de castellà- sobre l'elecció de la llengua d'ensenyament.

Les mesures que impulsa Bauzá responen més a la hiperideologització que a una demanda real i a l'esperança que esclati un conflicte social. Pretenen servir també per llevar espai a Alpha Palm o als abusos laborals escandalosos perpetrats per hotelers. O al fet que el TIL provocarà la voladura del sistema educatiu per pretendre que professors que no saben prou anglès ni tenen idea de la seva didàctica hi imparteixin assignatures a alumnes que amb prou feines les entenen en català o en castellà.

L'octubre de 1996 José Bono va ser a Palma per pronunciar una conferència convidat pel Club Última Hora. En el seu diari, escriu: "Veig els illencs amb poques ganes de lluitar i amb menys esperances de vèncer. La dreta està ben assentada a les Balears i, segons Félix Pons, tenen organitzada una autèntica màfia que resulta difícilment combatible. És sorprenent com la societat balear accepta les irregularitats de qui fou el seu president, Gabriel Cañellas. El nostre partit no està en condicions de guanyar un entramat d'interessos tan ben articulat i, a més, afegeix Pons, 'l'únic mallorquí capaç de menjar tres-cents arrossos a l'any pels diferents pobles de la regió ha estat Gabriel Cañellas".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT