Misc 11/12/2013

L'informe PISA i la ingenuïtat

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Imaginem que la Generalitat, o qui sigui, vol comprovar el coneixement que els escolars catalans tenen sobre la taula periòdica d'elements, les capitals de comarca o qualsevol altra cosa per l'estil. Suposem, per afegir-hi un punt de dramatisme, que la immensa majoria dels joves catalans -posem que el 90%- desconeixen què diantre és un metal·loide o quina és la capital del Segrià. I ara què fem, ens posem a plorar? No, dona, no! En comptes de realitzar una contraposició binària entre els que saben i els que no saben aquests ítems, en fem una altra dividida en els segments que considerem oportuns (els que responen correctament el 100% de les preguntes, els que arriben al 75%, al 50%, etc.). Ara ja tenim un nou titular: "Només un 10% dels escolars desconeixen totalment les capitals de comarca de Catalunya". Que volem un to catastròfic? Cap problema: només cal sacsejar els percentatges amb un altre ritme. I una cosa mitjaneta, potser? Vinga, som-hi: els números estan a la nostra completa disposició i no es queixen mai. Això que expliquem no és el problema específic de l'informe PISA, sinó el problema genèric de qualsevol inferència qualitativa sobre una base purament quantitativa. Compte: no es tracta de cap disfunció estadística, sinó de l'ús anòmal o abusiu que se'n fa. Peter Sloterdijk va dir fa uns anys que la sociologia s'estava convertint en una nova forma d'adulació de les masses, que veuen reflectits els seus prejudicis en percentatges quadriculats que els blinden de qualsevol temptació reflexiva. Que la facècia que hem dit a la barra del bar quedi sempre corroborada en un estudi té alguna cosa de sedant i, fins i tot, de narcòtica. És com quan ens expliquen que el que és important no és el nombre d'hores que passem amb els fills, sinó la "qualitat" (?) d'aquestes hores. Que tranquils que ens quedem, oi?

Leo Strauss, veritable bête noire de l'esquerra benpensant, va alertar de les conseqüències de la substitució del pensament polític, pedagògic o de qualsevol altra índole per jocs de mans numèrics que utilitzem com ho fan els ventrílocs. Aquesta simulació té unes conseqüències, per descomptat, i entre elles destaca la de fer el ridícul. Fixem-nos bé que quan dramatitzem la qüestió de l'atur juvenil ens referim sistemàticament, amb suposades dades a la mà, a "la generació més ben preparada de la història"; però quan volem fer teràpia de grup amb la formació dels nostres fills apel·lem, també amb dades a la mà, a l'informe PISA o productes similars. És així com podem arribar a la meravellosa contradicció segons la qual la generació més ben preparada de la història és... una de les pitjors preparades de la història. Per complementar aquest reguitzell de llocs comuns sempre es pot afegir, facultativament, que els ous d'abans eren més gustosos i que els negres porten el ritme a la sang. Ara que ja tenim la col·lecció completa de tòpics podem endormiscar-nos tranquil·lament altre cop.

En una societat que ha renunciat a repensar-se críticament per por a prendre mal o ferir susceptibilitats no hi ha, ni hi pot haver, debats reals ni deliberacions col·lectives que mereixin aquesta denominació. Per això ens resulten tan útils l'informe PISA i altres papers per l'estil: permeten una comèdia convincent, i fins i tot aparentment seriosa, sobre un fet que ens incomoda profundament. L'altre dia, l'amic i col·laborador d'aquest diari Gregorio Luri reproduïa un agudíssim titular del The Telegraph referit a l'informe PISA: "Els resultats són magnífics. No per als alumnes, evidentment, sinó per als polítics". Per què? Doncs perquè els poden interpretar de la manera que considerin oportuna.

Continuem amb les paradoxes més o menys risibles. Des de fa uns anys hi ha tot un gènere literari, derivat dels informes PISA, que es basa a lloar les bondats del sistema educatiu de Finlàndia. No seré pas jo qui les negui. Això sí, hi ha una cosa que no m'acaba de quadrar: veig poques coses intel·lectualment rellevants que arribin d'aquella Nova Atenes, o d'altres que ha entronitzat PISA. De fet, no en veig ni una de sola. Ni mitja. Els grans avenços científics, les idees filosòfiques amb nervi o l'art d'avantguarda no ens arriben pas d'aquests paradisos educatius, ni tan sols testimonialment. Així, doncs, de què estem parlant? De les excel·lències en educació o només en escolarització? Dic això perquè es tracta de coses molt diferents. L'escolarització, per definició, es fa a les escoles; l'educació, en canvi, és una cosa més complicada i, que jo sàpiga, encara no l'ha pogut mesurar ningú.

stats