Opinió 26/08/2013

L'Assemblea de Docents, entre la incomprensió i l'aire fresc

Guillem Barceló
4 min

S'acosta el mes de setembre. En condicions normals, els mitjans de comunicació parlarien d'unes obres que s'acaben en alguna escola, dels infants i les famílies que comencen a preparar la tornada a la normalitat, i de com els docents ens preparam per començar el curs.

Però la realitat és una altra. Durant tot l'estiu, els mitjans de comunicació han parlat de l'educació en termes de conflicte, o bé per visualitzar la mobilització del professorat, o bé per informar sobre els despropòsits del Govern que arriben a la seva màxima expressió amb el cas dels directors de Maó. Segurament dia 2 de setembre bona part dels docents que ens reincorporem a la feina ho farem amb la determinació d'organitzar i participar de la vaga promoguda per l'Assemblea de Docents. I llavors necessitarem més que mai explicar a la societat de manera clara les nostres raons, que són també les dels infants i les famílies. I els explicarem que ens dol recórrer a una mesura tan dràstica, però que pensam que s'ha arribat al límit davant un govern que no escolta ni vol consens.

El que no pensava era trobar-me tan prest en la necessitat d'haver de rebatre una sèrie de tesis que han anat sortint a través d'articles d'opinió i que volen sembrar dubtes importants entre el col·lectiu docent. El que crida l'atenció és el fet que aquests opinadors mantenen punts en comú que o bé situen l'Assemblea de Docents dins una gran conspiració, o li atribueixen una minoria d'edat que la fa susceptible de ser un subjecte manipulable per diferents agents. Així, darrere la lluita de l'Assemblea de Docents hi ha un "objetivo oculto" (o no tan ocult) diu Miquel Payeras, "de crear tanta tensión como sea posible en las aulas para perjudicar al STEI y ulteriormente al PSM (MÉS)"-Ultima Hora 10/8/13-. En un altre article, Tomeu Picornell -ARA Balears 2/8/13- ens col·locava dins l'esfera del 15-M (per què no dins la tradició dels anys 70?, em deman), i dóna per fet que estam sotmetent a una doble pressió l'STEI: "la de qui el vol destruir i la dels qui voldrien substituir-lo". També hi ha una mica de paternalisme en les seves paraules quan argumenta que "Bauzá tractaria, doncs, de posar esquena paret l'adversari i carregar-lo de raons de manera que no li quedi una altra sortida que el conflicte obert", i per tant ens estaria utilitzant per conduir-nos a una lluita de la qual se sap guanyador, amb la finalitat d'aniquilar tota resistència dels docents i de rebot dels sindicats. Segons aquest punt de vista, seria més intel·ligent no lluitar. Finalment, i per completar l'espectre ideològic dels opinadors, Joan Font Rosselló - El Mundo 22/8/13- ens adjudica la voluntat de "suplantar a los sindicatos como interlocutor válido" i d'acusar "el STEI de escenificar de cara a la galería conflictos artificiales", entre moltes altres observacions falses. No vull dir amb tot això que no comparteixi algunes de les anàlisis dels respectius articles, però en cap cas les tesis que els sustenten.

Com podem observar, massa coincidències i massa molèsties cap a un nou actor que a hores d'ara no saben ben bé com qualificar. En el fons, qui pensa en objectius ocults o estratègies maquiavèl·liques és perquè no coneix el funcionament assembleari. Una assemblea oberta com la nostra està integrada per persones de tot tipus d'ideologia i afiliació, i si ja és difícil consensuar les línies d'actuació, com de difícil seria consensuar objectius ocults. A més, s'ha de tenir en compte que l'Assemblea de Docents té les seves ramificacions en nombroses assemblees de centre que a partir de dia 2 tornaran a cobrar vida.

Contestant els articles referits, puc afirmar que mai des de l'Assemblea de Docents s'ha cercat l'enfrontament amb els sindicats, ni aquest enfrontament ha existit. Sempre s'ha apostat per la unitat, però respectant escrupolosament les dinàmiques de la democràcia directa. Sempre hem entès que el funcionament burocratitzat dels sindicats els obligava a una major lentitud en la presa de decisions. En aquest sentit i seguint un procés democràtic intern, l'STEI ha convocat una assemblea d'afiliats per al proper 2 de setembre per decidir si convoca la vaga indefinida, de la qual òbviament faig comptes participar. Però també s'ha fet palès a les assemblees que aquesta lentitud no podia frenar la posada en marxa d'un procés de sensibilització, acumulació de forces i lluita cap a la vaga indefinida que s'inicià el maig/juny passat en el si de l'Assemblea. I si es va prendre aquest camí no fou perquè la indefinida fos la panacea que soluciona tots els mals, sinó perquè era i és l'opció per la qual molts de treballadors i treballadores optàrem davant la constatació que aquest govern era impermeable a mesures preses amb anterioritat. Des de l'Assemblea de Docents mai s'ha volgut suplantar els sindicats. La comunicació ha estat permanent, la vinculació de dirigents sindicals a l'Assemblea a través del comitè de vaga ha existit en tot moment. Però els ritmes no han estat coincidents, i això en tot procés de lluita sempre suposa un problema. Sense voler entrar en consideracions sobre els diferents tipus de sindicalisme possibles, pens que el paper dels sindicats en la lluita consisteix a ser avantguarda quan els treballadors estan adormits i ser acompanyants quan els treballadors prenen la iniciativa en defensa dels seus interessos i aquests no van en contra de l'ideari del sindicat. Per tant, estic convençut que al final confluirem tots en la lluita. Si una majoria activa de treballadors estam per la vaga indefinida, els representants dels treballadors segur que actuaran com a tals.

Potser el que desconcerta és que els docents estiguem recorrent a l'exercici de la democràcia directa. Entenem que a alguns els faci por. Les organitzacions sindicals tenen i han de tenir el seu paper, i els treballadors i treballadores estam en camí de recuperar el nostre després d'anys de letargia. I a qui no li agradi, que s'hi vagi acostumant.

stats