Publicitat
Publicitat

L’ADN de l’Estat

Arribat a les llibreries fa poques setmanes, acabo de llegir amb fruïció Morir matando. El franquismo ante la práctica armada, 1968-1977 (Madrid, Los Libros de la Catarata, 2014), volum que el jove col·lega Pau Casanellas Peñalver ha escrit com a derivació de la tesi doctoral que va llegir fa un temps a la UAB.

Es tracta d’un estudi extremadament solvent i documentat sobre l’actuació repressiva de la dictadura de Franco durant els seus darrers vuit o nou anys, i en especial sobre la confrontació entre el règim i les organitzacions armades (“terroristes”, segons la terminologia oficial de l’època) que van proliferar i multiplicar la seva activitat en aquell període. Aquesta topada, però, el llibre -i això és el que el fa més valuós- l’analitza sobretot des de la perspectiva del poder franquista.

Per tant, dissecciona el gradual enduriment legislatiu i els canvis judicials adoptats a Madrid per fer front al “desafiament subversiu”; s’endinsa en els arxius governatius i policials per conèixer com valoraven governs civils, comandancias de la Guàrdia Civil i jefaturas de la policia la multiplicació d’atemptats, manifestacions antirepressives i convocatòries de vaga; i fins i tot explora el terreny sempre opac de les respostes parapolicials (els inicis de la “guerra bruta”) i del paper dels serveis secrets.

Com ja es deuen imaginar, el centre de gravetat de l’estudi de Pau Casanelles és el País Basc, on a partir del 1968 els atemptats d’ETA i de les seves successives ramificacions, la brutalitat indiscriminada de la repressió, l’hegemonia social del nacionalisme i el creixement vertiginós d’un veritable antifranquisme de masses van donar lloc -sobretot a Guipúscoa, i també a Biscaia- a una situació semiinsurreccional que no tenia precedents des de la fi de la Guerra Civil.

En aquest escenari, a banda de decretar estats d’excepció, d’organitzar consells de guerra sumaríssims, de promulgar decrets llei antiterroristes o de convertir la tortura dels detinguts en una rutina, alguns aparells del poder franquista també van reflexionar sobre què podien fer, en el terreny de la iniciativa política, per recuperar el suport social perdut a les províncies basques. Pau Casanellas dóna a conèixer diverses propostes d’aquest tipus: un Plan de desarrollo político elaborat pel Consejo Provincial del Movimiento de Guipúscoa ja el 1968; el Plan Udaberri, sorgit dels serveis secrets el 1969, i tres documents “ sobre la posible acción política ”, “ sobre la posible acción educacional ” i “ sobre la posible acción cultural ” que les estructures guipuscoanes del Movimiento suggerien desenvolupar amb urgència el setembre del 1975.

Tot i que redactats amb set anys de diferència, aquest conjunt de textos resulten molt homogenis. I què proposen? Doncs bàsicament tres coses. La primera, “ estudiar las posibles formas de incrementar la emigración de trabajadores a las provincias vascas y despertar en esos grupos conciencia propia mediante la creación de asociaciones (controladas) ”; o, dit d’una altra manera, “ fomentar las casa regionales [...] que mantenga[n] el espíritu español en estos inmigrantes ”, perquè “ el nacionalismo de un Pérez o un García es peor que el del que lleva un apellido lleno de erres ”.

La segona idea passava per la neutralització de les ikastolas -descrites com “ un fermento para el separatismo ”, el “ caldo de cultivo del que extraer más tarde los activistas del terrorismo ”- i per un control més eficaç de tot el sistema d’ensenyament, gràcies a mestres “ de reconocida identificación con el régimen ” i a una “ depuración política ” del conjunt del personal docent. I la tercera proposta consistia a enfortir els diferents dialectes de l’euskera, “ dificultando la maniobra de unificación artificial del idioma que se desarrolla actualmente ”, amb l’objectiu últim de “ fomentar la personalidad diferenciada de cada provincia, dificultando la creación de un frente vasco unido ”.

O sigui, i en resum: promoure al País Basc la fractura social entre autòctons i immigrats, i mobilitzar aquests últims contra les reivindicacions nacionals; recuperar l’ensenyament obligatori com una eina d’espanyolització dels alumnes, i negar la unitat de la llengua basca, fomentant-ne la fragmentació dialectal i dificultant la creació d’un estàndard únic, l’ ezker batua. I bé, ¿no és això bàsicament el mateix que, respecte de Catalunya i del català, va anunciar Aznar (“ antes se romperá... ”), el que pretenen les polítiques del ministre Wert i del president Bauzà, el que intenten els secessionistes lingüístics valencians, els inventors de lapaos, llengos baléàs i altres bajanades?

Que ningú no s’esveri ni s’escandalitzi: no estic equiparant les polítiques del franquisme final en relació a Euskadi amb les del PP de Rajoy en relació a l’actual procés català. No podria, perquè allà hi va haver moltes desenes de morts, i aquí ni un contusionat. Parlo de l’utillatge mental, de les categories conceptuals, de la mena d’idees amb què les estructures de l’Estat, enfrontades a allò que interpreten com un repte extrem -ja sigui insurreccional o democràtic-, hi responen. I sí, les idees són molt semblants, potser perquè les estructures de l’Estat també.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF