Publicitat
Publicitat

"No vull ser Ferran Adrià. Jo vull ser jo amb els meus mèrits, virtuts i defectes"

Jordi Cruz (Manresa, 1978) encara no s'ha recuperat de la ressaca del programa revelació de la televisió, Masterchef (La 1). Va ser el membre del jurat amb més fans adolescents i la seva veu va causar estralls

Jordi Cruz (Manresa, 1978) encara no s'ha recuperat de la ressaca del programa revelació de la televisió, Masterchef (La 1). Va ser el membre del jurat amb més fans adolescents i la seva veu va causar estralls. Ell ho encaixa amb un somriure. El mateix amb què va rebre el qualificatiu de noi prodigi de la cuina quan als 24 anys es va convertir en el xef més jove de l'Estat que rebia una estrella Michelin. Està al capdavant del restaurant Àbac, amb dues estrelles Michelin, i de l'Angle, que, amb una estrella, s'acaba de traslladar a Barcelona. Ja són 18 anys d'ofici. Fa tres anys que no fa vacances ni les troba a faltar i diu que la vida li passa molt ràpid.

Els cuiners abans eren anònims.

Jo he tingut la sort de formar-me en una generació on ja hi havia cuiners d'elit com el Ferran [Adrià] o el Martín [Berasategui]. El cuiner anònim és el de fa 30 anys, quan, a més, es considerava una feina dura i difícil. He tingut la sort de ser cuiner en una època en què l'ofici està dignificat. A mi el Ferran em va fer creure que ser creatiu era normal i no ho és. Els cuiners fins fa 20 anys feien les receptes que tocava i tot era molt estandarditzat, i ara el cuiner té la creativitat en majúscules a la seva disposició.

Als 14 anys vas entrar a treballar a la cuina d'un restaurant. Has sigut autodidacte?

Molt. Vaig tenir la sort de trobar un restaurant que em va donar la possibilitat de treballar i no em va caldre fer un stage . Tot i que un stage també és positiu, no fer-lo et permet tenir molt clar quina és la teva empremta, perquè quan ets al costat d'un Adrià o un Berasategui, no pots evitar que la seva manera de pensar se't quedi gravada.

Vas començar a una edat en què la majoria no tenen clar què volen fer.

A mi la gent em diu "Ets un artista". El que sóc és un artesà que si ha tingut un mèrit és haver sabut amb 7 anys que volia ser cuiner. I no sabia el que era una estrella Michelin ni volia ser famós, perquè això és ara i és puntual. A mi em fa feliç ser cuiner, me'n surto bé i puc tenir com a ofici el meu hobby . A més, tinc una manera de ser que encaixa amb la d'un cuiner. M'agrada tenir festa quan els altres treballen, anar una mica al revés del món, treballar 14 hores al dia i no sentir-me cansat. És una manera d'entendre la vida i no ho vivim com un sacrifici.

En començar tan jove has hagut de demostrar el doble?

No, jo tot m'ho he volgut demostrar a mi mateix. El mèrit és fer cada dia una gran cuina per a tots els que travessen la porta del restaurant. Perquè si un dia ve la Michelin i ho saps i li fas una cuina que no és teva, quin mèrit té això? Jo no vull enganyar-me ni a mi ni a ningú. No vull ser Ferran Adrià. Jo vull ser jo amb els meus mèrits, virtuts i defectes. Tenir una figura com ell perquè et marqui una manera de fer i d'entendre l'ofici és fantàstic! Però cadascú ha de poder ser ell mateix. Jo no em vull fer ric ni famós sinó saber fins on puc arribar, fins on em porta aquest esforç, i mesurar els propis límits.

La tercera estrella Michelin per a l'Àbac és un objectiu?

És un somni, no un objectiu. Si ens la donen i tenim el primer 3 estrelles de Barcelona serem molt feliços -i més un paio competitiu com jo que no m'agrada ni perdre a bales!- però si no és aquest any, no passa res. No treballem per la Michelin. Hi ha nois que em diuen que portaven 3 mesos estalviant per venir a sopar. Cuino, sobretot, per a aquest client. És una responsabilitat.

Explica'm què és el rock'n'roll que dius que ha de tenir un plat?

És una actitud. És com quan trobes una persona alegre, amb moltes ganes de viure i te les encomana. Això és rock'n'roll. És la passió, és l'inconformisme. És la virtut de fer d'un producte que la gent considera avorrit, com una pastanaga, un plat del qual te'n menjaries deu.

Gràcies a l'èxit de MasterChef , a tots ens ha entrat la fal·lera de cuinar.

Només per això ja val la pena l'aventura. Em preguntaven si en trauria res de bo del programa i ha servit no només per posar cara als cuiners d'aquest país sinó també perquè la gent entengui la qualitat de la nostra cuina.

Una cuina que passa pel seu millor moment.

La cuina d'aquest país sempre ha passat per un gran moment perquè tenim una gran cuina. Una altra cosa és que, igual que a mi la televisió m'ha posicionat en un context més ampli, ara tenim uns grans cuiners que han posicionat la nostra cuina arreu del món convertint-la en referent. Però ¿per això és ara més bona que fa 10 anys? No.

I és motor econòmic.

Tenim un turisme gastronòmic -i no oblidem que gràcies al turisme la crisi no ha sigut tan severa-, doncs: mima-ho! Tenim una Fundació Alícia que és única al món i l'ajuda que rep de les institucions crec que és poca. Són eines que no es fan servir prou.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF