El pacte d'estabilitat signat per CiU i ERC el 19 de desembre de 2012 preveia "desplegar, de forma ambiciosa, el marc normatiu que impulsa el català en alguns àmbits en què la nostra llengua es troba minoritzada, com ara el cinema, el consum o la immigració". Quan Artur Mas va presentar el seu pla de govern 2013-2016, molts esperàvem que es concretés aquella previsió, però la veritat és que, de concreció, en aquest document n'hi ha ben poca.
Pel que fa al cinema, tot el que fa el pla és anunciar un avantprojecte de llei de modificació de la llei del cinema, sense calendari i, sobretot, sense contingut. (Ha circulat que es rebaixarà la quota del 50% de pel·lícules en català al 30%, però el pla calla, potser perquè els seus redactors saben que si el 50% no era realitzable, el 30% tampoc no ho és.) En el cas del consum, sembla que la tècnica és la mateixa: proposar una modificació d'una llei sectorial que no es compleix (la llei del Codi de Consum de Catalunya ), amb l'eteri objectiu de "millorar la garantia dels drets de les persones consumidores". Podríem dir que en aquests dos casos el marc normatiu ja és prou ambiciós; potser el que hauria hagut de fer el pla és anunciar que es desplegarà "de forma realista" però es desplegarà.
Desplegar o no també és el dilema en el cas de la immigració. Aquí el pla de govern anuncia l'aprovació del decret dels serveis d'acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya, el famós reglament de la llei d'acollida que cada any ens anuncien i no acaba d'arribar mai. Una de les grans incògnites d'aquest reglament és el nombre d'hores de català que hauran de cursar els immigrants en el seu procés d'integració a la societat catalana. L'any 2010, amb la llei d'acollida tot just aprovada, el secretari d'Immigració, Oriol Amorós, explicava als quadres del seu partit que serien 135 hores. I en una entrevista publicada a la revista Llengua i Ús ho feia saber urbi et orbe : "A través del reglament de la llei d'acollida intervindrem especialment en els tràmits en què calgui acreditar la integració de les persones que vulguin demostrar el seu esforç. I per fer-ho caldrà que cursin 135 hores de català inicial". El 6 de març de 2012 el seu successor, Xavier Bosch, va comparèixer davant la comissió de benestar, família i immigració del Parlament. A part d'anunciar tenir previst "aprovar aquest 2012 aquest reglament de la llei d'acollida" (cosa que ja havia promès debades l'any anterior), Bosch va rebaixar el nombre d'hores: per obtenir un certificat de primera acollida caldrà "haver fet un curs de llengua catalana de 90 hores". Un any després (el 18 de juny passat), els parlamentaris no iniciats en la matèria van assabentar-se d'una circumstància indigesta: des de l'any 2011 la Generalitat ha estat expedint informes favorables d'arrelament i d'integració social a persones que acreditaven no pas 135 ni 90 hores, sinó 20 (dit curt, a persones que no sabien català). La gran decisió de la Generalitat ha estat exigir un mínim de 45 hores a partir de l'1 de setembre, un terç del que havia promès Amorós i la meitat del que havia explicat el mateix Bosch en seu parlamentària.
Les peripècies del reglament de la llei d'acollida i les oscil·lacions en el nombre d'hores són una mostra de la impotència política de la Generalitat. Culpa de Madrid? No és evident. Desplegar o no una llei autonòmica és una competència de la Generalitat, i fixar el llistó en 135 hores o en 20 també. ¿Si tinguéssim més diners podríem fer més cursos gratuïts per a estrangers? Cert. Però si ho tinguéssim clar també podríem fer que els estrangers paguessin els cursos, com fan a Holanda del Nord. I si ho tinguéssim clar també podríem trobar fórmules perquè els alumnes s'ho passin bé aprenent i no es facin fonedissos de sobte quan sona la 20a o la 45a campanada.
En matèria de política lingüística és possible que el pla de govern sigui el reflex d'un cert estil polític general: molta retòrica i poca acció. D'una banda, el pla promet "fer del català una llengua coneguda i emprada per tothom, i en tots els àmbits", però, de l'altra, la cosa més concreta que preveu és la celebració del III Congrés Internacional de la Llengua Catalana -precisament el que estan esperant els espectadors que volen veure (més) cinema en català, els consumidors que volen consumir (alguna cosa) en català i, sobretot, les desenes de milers de ciutadans estrangers que continuen pensant (no pas per culpa seva) que això del català, a Catalunya, no va de debò.
