E l passat dijous, dia de la coronació de Felip VI, va fer exactament 307 anys de l’incendi de la ciutat valenciana de Xàtiva. En el marc de la Guerra de Successió, Felip V va ordenar a les seves tropes que la població, llavors d’uns deu mil habitants, fos cremada i arrasada, amb l’excepció de les cases i les propietats dels qui eren els seus partidaris. Els dies següents es va dur a terme una repressió ferotge. La ciutat va quedar gairebé del tot despoblada. Amb posterioritat, el monarca en manà la reconstrucció. Ara bé, per tal que quedàs molt clar que la seva nova existència era un acte de gràcia del rei i també perquè no hi hagués dubtes sobre quin era el seu estatut institucional, va anomenar-la Nueva Colonia de San Felipe. Fins als inicis del segle XIX la ciutat no recuperaria el seu nom històric.
Ben segur que la coincidència de la data de la coronació de Felip VI -decidida conjuntament pel govern de Rajoy, per les meses de les Corts generals i per la Casa del Rei- amb la de l’incendi de Xàtiva va ser un fet del tot casual. Tanmateix, a mi em sembla que la casualitat també pot ser interpretada políticament. Ens trobam davant una monarquia i un Estat que no tenen consciència de les malifetes històriques que han protagonitzat. I és que de les dates de les seves malifetes no se’n guarda cap memòria en la versió mítica de la història d’Espanya que han anat construint i que s’han acabat creient. És únicament la història dels vencedors. I amb la història dels vençuts no cal ni tenir-hi una actitud de respecte perquè en realitat els vençuts no en tenen, d’història. Una monarquia i un Estat que tenguessin dins el cap la història completa, de cap de les maneres haurien triat el 19 de juny com a data d’entronització del nou rei. Perquè l’incendi de Xàtiva, la batalla d’Almansa del 25 d’abril del 1707, la caiguda de Barcelona (1714) o l’ocupació de Mallorca per les tropes del general d’Aspheld (juliol de 1715) són un recordatori fefaent de quin és el sentit fundacional de la dinastia borbònica a Espanya: la dominació d’una monarquia absolutista i castellanitzadora, aristocratitzant i militarista, sobre els territoris de la Corona d’Aragó que aspiraven a un model d’estat diferent. Algú em dirà: ja han passat tres segles i ara les coses ja són diferents. Voleu dir que de veres són estructuralment diferents?
La tria del nom de l’actual rei -sembla que el dictador Franco hi va tenir alguna cosa a veure- ja va representar un despropòsit polític de grans magnituds. Com podia posar-se el nom de Felip a un infant que estava predestinat a ser rei quan aquest nom coincidia amb el del monarca que històricament personificava la imposició violenta i intransigent dels uns contra els altres? És possible que la intenció de Franco -i la de Joan Carles?- amb la tria del nom de l’hereu de la corona fos la de reafirmar que l’únic model d’Estat veritablement vàlid i desitjable era el que coincidia amb el que es va implantar a Espanya en acabar la Guerra de Successió i amb els consegüents Decrets de Nova Planta? Desconec si hi ha bibliografia que doni resposta a aquestes preguntes. En qualsevol cas, des de la perspectiva dels diferents països de llengua catalana, ni el nom del rei actual ni la coincidència del dia de la seva coronació amb el dia de l’incendi de Xàtiva són indicis de cap expectativa positiva.
En el seu discurs, Felip VI va anar combinant el binomi unitat i diversitat, pretenent que la seva conjugació era desitjable i possible. Fins i tot va invocar el nom d’un poeta de cada una de les quatre llengües de l’Estat: Machado, Castelao, Espriu i Aresti. I igualment s’hi va acomiadar amb un agraïment final. Tanmateix, ara ja és un moment històric en què ens hem guarit de la malura de la ingenuïtat. Ara ja sabem que la retòrica del reconeixement de la diversitat -Franco també parlava de les “peculiaridades regionales”- és del tot insubstancial i que té uns efectes polítics pràctics d’escassa utilitat. Ara ja sabem que la retòrica del reconeixement de la diversitat és compatible amb la concepció d’un Estat que pretén obsessivamnt fragmentar i minoritzar la llengua catalana, que es dedica a espoliar fiscalment els nostres països, que aspira a subordinar el conjunt d’Espanya a una capitalitat en la qual hi vol concentrar abusivament tots els poders, que cada setmana a les reunions del Consell de ministres es prenen decisions que impliquen una reducció d’unes competències que per llei orgànica estaven transferides a les comunitats autònomes.
A la retòrica buida i estantissa de la diversitat, cal oposar-hi l’única opció que realment és coherent de veritat amb la diversitat existent: el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i el dret de cada una de les nacions que s’inclouen dins l’Estat a tenir la consideració de subjecte polític i jurídic sobirà. Davant el discurs del nou rei, aquesta va ser l’actitud d’Artur Mas, en nom de Catalunya: no pretengueu entretenir-nos amb les paraules buides de sempre, assumiu la plurinacionalitat d’Espanya i acceptau que Catalunya té el dret de decidir. Enfront del fum, la claredat del president d’un país que s’autoreconeix com a nació. I també la claredat d’un altre personatge, el president de les Balears: va demanar als reis que continuïn estiuejant a Marivent. Entre Mas i Bauzá hi una diferència del tot substancial: la mateixa que hi ha entre la dignitat d’una nació i la submissió consentida d’una província.
