Publicitat
Publicitat

ABANS D'ARA

Idil·lis que es tornen tragèdies

De l'article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (15-VIII-1928). Una crida precursora -95 anys abans- de les actuals campanyes per evitar incendis forestals.

És una prova de bon humor anar sota la solellada d'aquests dies a fer un dinar campestre. Hom hi va amb l'esperança de passar unes hores agradables, vora la font d'aigües vives, sota l'ombra dels oms o dels verns, sens dubte. Però l'anar i venir, el tràfec d'encendre el foc, després el tràfec d'aplegar la llenya, són en aquesta tongada de calor excessiva, exercicis prou aspres per a suprimir tots els avantatges de l'aire lliure. Aquest, almenys, és el meu parer personal. [...]

El meu parer personal no és compartit per tothom. Sembla que hi ha un nombre de famílies que a peu, a cavall o en automòbil cultiven encara aquest esport de la gastronomia a l'aire lliure. Gent admirable que sap prescindir dels petits càlculs de la prudència, que desafia el sol del migdia i que com a únic premi de la seva audàcia assaboreix un arròs probablement fumat i al vespre pateix una coïssor intolerable als braços que duia nus, a la nuca que duia descoberta.

Jo no diria res contra aquesta admirable gent, orgull de la raça. Però, amics meus, hi ha la sospita que alguna d'aquestes famílies coratjoses, tot encenent llur fogaina de llenya, han calat foc a tot un bosc. I quina terrible sorpresa la de veure com l'innocent flameig que fa coure l'arròs esdevé tot d'una l'incendi que insulta el cel amb el seu fum negre i que devasta la terra amb les seves flames vermelles! El pacífic xup-xup de la cassola que bull, reemplaçat per l'espetec del pi que esclata, de la gatosa que s'abranda, de l'alzina que es carbonitza als quatre vents!

Els cas no és nou, i mentre duri l'enorme sequedat que ens castiga, pot repetir-se amb una facilitat increïble. Val la pena que hi pensin els amics de les arrossades i de les costellades. Un hom ja no els perdona aquella escampadissa de llaunes de conserva, de papers tacats de greix i de pells de tomàtec que sol denunciar llur pas pels indrets més deliciosos de Catalunya. Encara els perdonarà menys que calin foc a les boscúries.