Publicitat
Publicitat

Humans d'una sola dimensió

1 . LLEGIR. Ja fa alguns anys, quan la meva filla encara anava a l'escola, hi havia una cosa que m'irritava especialment a les reunions de pares: el que més preocupava a la majoria era l'ensenyament de l'anglès i de la informàtica. Noble preocupació, i més en un país endarrerit en matèria d'idiomes, però que tanmateix denota una certa confusió sobre el que hauria de ser l'ensenyament. Donar la prioritat als instruments per davant de les actituds i de la voluntat de coneixement és una visió de l'escola que volent ser pragmàtica resulta molt empobridora. I no està escrit enlloc que pràctic i culte siguin coses incompatibles. Educar és molt més que donar eines per bellugar-se pel món real i virtual, és generar una disposició a saber, a pensar i a entendre, sense la qual els instruments serveixen de poc. Una vegada més, una enquesta, que abasta del 16 als 65 anys, situa Espanya a la cua de l'OCDE en comprensió lectora i en matemàtiques. Poden semblar dues aptituds molt diferents però no ho són tant: totes dues requereixen una disposició d'esperit que podríem anomenar voluntat de coneixement. Entendre el que es llegeix és la base de tota formació. I no és, com a vegades sembla, una simple qüestió de tècnica lectora. Requereix, per sobre de tot, curiositat -que en el fons és el motor del progrés humà-, receptivitat, empatia. Tenir bona comprensió lectora és fer teu el que llegeixes. I d'alguna manera ficar-t'hi dintre, obrir-hi escletxes que et permetin primer entendre-ho i després anar més enllà. Això és incompatible amb una idea de l'ensenyament que va desterrant la filosofia i les humanitats i que sembla tenir un objectiu primordial: modelar l' Homo economicus , és a dir, avançar en el procés ideològic de construir humans d'una sola dimensió. En això, també, la llei Wert és profundament ideològica.

2 . ROBAR. El cas Malaya és la versió folklòrica d'una manera d'entendre el país massa estesa en l' establishment polític i econòmic, de la qual el cas Bankia és la versió grans salons . Dos casos diferents, però de la mateixa naturalesa, en la mesura que han estat el fruit d'uns anys presidits per tres principis: l'especulació com a sistema d'enriquiment, l'ocupació de determinades institucions públiques com a plataforma per als negocis -amb manifesta promiscuïtat entre política i diner- i la convicció que tota persona és susceptible de ser comprada. Sobre això es van construir petites i grans fortunes i immenses estafes i es va mantenir la impunitat molt més enllà del raonable per la deixadesa -quan no complicitat- dels poders públics. Ara ha sortit la sentència del cas Malaya, l'assalt a Marbella en l'època de Gil i la seva colla que va acabar corrompent quasi tot el consistori, amb unes condemnes, per cert, força generoses amb els acusats, malgrat que el tribunal certifica l'existència d'un sistema de corrupció generalitzada a l'ajuntament. Però, realment, podem parlar de temps passats? Quan Rajoy es treu de sobre el cas Bárcenas dient que "hi ha coses que no es poden demostrar", està deixant clar que al president no li interessa la veritat dels fets sinó la seva pròpia protecció. Si el president afirma que algunes coses no es poden demostrar és que sap que existeixen. La seva obligació és explicar-les. Òbviament, no ho fa. Qui escarmentarà?

3 . MORIR. Itàlia concedeix la nacionalitat als immigrants ofegats a les costes de Lampedusa i denuncia els supervivents per delicte d'immigració il·legal. És el cinisme europeu: compassió amb els morts, humiliació dels vius. I després ens vantem de ser la pàtria dels drets humans i de les llibertats. Deu ser per a nosaltres, no per als altres.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/06/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT