En aquests dies d’alegria col·lectiva, convé dir-ho clar de bon començament: la màgia no existeix i els canvis de model no es fan amb aigua beneïda. Per això cal feina, coneixements i atreviment. Les millors intencions no garanteixen res. Dic això perquè aquests dies tenc la sensació que de vegades els partits d’esquerra confiïn només en la seva bondat intrínseca per arribar a governar amb èxit fins a final de legislatura. Basta no ser corruptes i tenir una actitud democràtica, i ens tornaran a votar. Pensar això és talment com creure en la màgia.
Forma part d’aquest discurs la mitificació de les formes. És el que es podria anomenar homeopatia política. L’homeopatia, com sabeu els que estau vacunats, és una presa de pèl que té certs avantatges: no és tòxica, per exemple, com ho són certs remeis de la medicina tradicional. Però té una pega remarcable: per si mateixa no cura res. Passa el mateix amb certs procediments de participació redescoberts com si fossin la sopa d’all i el súmmum de la modernitat democràtica i la demostració més alta de la puresa ideològica. M’estic referint a les assemblees, els concursos de mèrits per seleccionar càrrecs, les baixades de sous simbòliques i d’altres litúrgies similars.
Abans que algú pensi que estic defensant l’autoritarisme com a estil de govern, m’apressaré a dir que estic activament d’acord amb totes les ostentacions participatives. Em semblen imprescindibles per recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions i en la classe política. Sobretot venint d’on venim. La mobilització cívica que hem viscut durant els anys de la gomina i a la qual devem en bona part el resultat d’aquestes eleccions mereix gestos com aquests. Són la demostració que els partits d’esquerres han recollit i posat en pràctica internament el que els demanaven els electors. El problema és creure que la preservació d’aquestes formes per si mateixes garanteix l’eficàcia d’una acció de govern. Pensar això és un acte de fe tan absurd com creure en la màgia. O en l’homeopatia.
Una decisió sorgida d’una assemblea és estèticament més legítima que una que no hi ha passat, però no necessàriament més encertada. Al final compten els resultats. El mateix pel que fa als nomenaments per concurs o després d’un procés de selecció obert. Si us fixau, les crítiques a un càrrec nomenat a dit arriben a fer mal quan aquesta persona no té la preparació ni les qualitats necessàries per dur a terme amb èxit les seves responsabilitats, un fet més habitual del que convendria. Però aquestes qualitats no sempre resulten detectables en un concurs. Podria referir-me a alguns casos propers de concursos que no han millorat de manera ostensible la gestió de la institució cultural que els ha convocat. I, també, a exemples de bona gestió per part de persones nomenades sense cap procés obert. La transparència és desitjable, però molt sovint no és suficient. I, per als que no em llegiu el pensament, estic pensant (no únicament, però també) en el teatre Principal. Si, com s’ha anunciat, el Consell vol canviar l’estructura de l’exhibició i distribució de les arts escèniques a Mallorca, això significa repensar moltes coses per aconseguir millores en benefici de tothom. No només dels espectadors de Palma. I això difícilment ho farà un tècnic que, després de guanyar un concurs, vulgui lluir-se en la programació d’un teatre emblemàtic.
Ara som al punt de partida, i volem arribar al final d’aquí a quatre anys amb un bagatge que faci pensar als votants d’esquerres que ha valgut la pena. Per això cal cuidar les formes, les intencions i la litúrgia, sí. Però a partir d’aquí, cal treballar amb eficàcia. I l’eficàcia de vegades exigeix cirurgia. Governar embruta les mans, però això no lleva dignitat a la tasca d’intentar millorar les coses fent política.
