Publicitat
Publicitat

L’EDITORIAL

Hollande tria Valls per sortir del forat

La patacada socialista ha accelerat la política francesa. El president François Hollande va agafar ahir el toro per les banyes. El govern de Jean-Marc Ayrault dimiteix en bloc i el fins ara titular d’Interior, Manuel Valls, fill del pintor català exiliat Xavier Valls, serà el nou primer ministre i l’encarregat de treure França del forat de la crisi i, de passada, si se’n surt, de rescatar el socialisme de les seves hores més baixes. Hollande ha sigut resolutiu a l’hora d’acceptar el veredicte de les urnes en unes eleccions municipals en què la dreta ha aconseguit minimitzar l’auge del Front Nacional de Le Pen davant l’ensulsiada del Partit Socialista Francès, que pràcticament només ha salvat els mobles a París de la mà d’una altra filla d’immigrants, Anne Hidalgo, de pares andalusos.

Valls té ara al davant una papereta difícil. Amb fama de dur, representant de l’ala més dretana del socialisme, després d’haver-se fabricat la imatge d’una mena de Sarkozy d’esquerres, agafarà el timó de l’executiu quan la persona que l’hi posa, Hollande, s’ha enfonsat a les enquestes i ha esdevingut el president més impopular de la V República. També l’agafa quan l’opinió pública es decanta clarament per les receptes menys amables de la dreta, que ha conquerit l’alcaldia de 142 ciutats mentre el PSF en perdia 151 i l’FN arribava al poder a 11. Però Valls no hauria de caure en la temptació de seguir deixant-se arrossegar pel discurs populista de la ultradreta en temes de seguretat i immigració, una actitud en la qual fins ara lamentablement ha excel·lit. El 2013 va desallotjar de les seves barraques més de 20.000 gitanos, superant així els precedents executius conservadors.

El mateix Hollande va deixar clar ahir que no vol que se segueixi per aquest camí: “No toleraré cap forma d’exclusió ni d’intolerància”. Però també és ben cert que Valls fins ara ha demostrat tenir agenda pròpia i que la seva fortalesa pública és molt superior a la del mateix Hollande. Caldrà veure, doncs, si canvia de rumb per guanyar-se credibilitat a l’esquerra. Ho sabrem aviat. Amb unes eleccions europees a les portes, els seus primers passos no passaran desapercebuts a la resta del continent.