Misc 25/10/2014

Gregorios i Víctors

i
Suso De Toro
4 min

No hi ha més bona mostra de la incapacitat de la cultura espanyola per ser autocrítica que el que ha passat fa poc amb un llibre de Gregorio Morán. Si alguna cosa prova que la vida cultural espanyola és una institució que forma part sense fissures del sistema polític instituït en les últimes dècades a Espanya és el que ha passat amb un llibre que, pel que hem pogut llegir, repassa críticament la institucionalització de la cultura espanyola. L’editorial no s’atreveix a publicar-lo i es fa enrere. Si finalment aquest llibre no es publica, semblarà que es basa en falsedats i insídies, o bé que tot el que diu és la veritat de les coses i que per això se l’ofega.

Crec que Gregorio Morán és un cas únic en el periodisme a Espanya, un d’aquells intel·lectuals que són una mica com el canari que baixava a la mina: el seu cant era la garantia que hi havia aire i es podia respirar sense asfixiar-se pel gas. No necessàriament hem d’estar d’acord amb totes les seves opinions i la seva visió de les coses, però la seva presència i el seu treball és inestimable, ja que diu tot tipus d’inconveniències imprescindibles, diu el que no es diu i el que no s’ha de dir. El que és paradoxal de la llibertat d’expressió és que la Catalunya que Morán fustiga és la garantia que ell pugui seguir fent la seva feina d’intel·lectual desmitificador. La seva presència a la premsa és la mesura de la llibertat d’expressió a Espanya, o hauríem de dir a Catalunya, perquè en la premsa madrilenya és absolutament inimaginable una expressió semblant.

Però la notícia és aquest llibre als llimbs editorials, un llibre en el qual, segons sembla, a més de retratar un món cultural burocràtic i fortament controlat, en surten malparades algunes figures, entre les quals la de Víctor García de la Concha. Sabent la professionalitat de Morán, estic segur que qualsevol dada que figuri en el llibre va ser contrastada, i imaginem que al final serà editat i podrem llegir-lo. Per això crec que he de dir algunes coses sobre García de la Concha que probablement no figuren en aquest ni en cap altre llibre i que s’han de tenir en compte, perquè una carrera en la vida pública, com és la seva, pot proporcionar gratificacions psicològiques i econòmiques, però també comporta preus enormes, com ser sotmès a escrutini públic.

Cadascú ha de donar testimoni del que va conèixer quan ho requereix l’ocasió, i com que jo també m’he mogut pel medi o pels voltants aquests anys, i com que vaig conèixer el Víctor, he d’explicar que és una de les poques persones, dels poquíssims intel·lectuals, que va tractar amb respecte les persones que tenen com a pròpies altres llengües que el castellà a Espanya. I, tenint en compte aquest gran buit i l’extrema mesquinesa amb què han estat tractades aquestes persones i aquestes llengües, em sembla que va demostrar, a més d’intel·ligència, una valentia i una generositat que mereixen reconeixement.

Fa un any, al setembre, hi va haver l’última Trobada a Verines, a Astúries. Aquestes trobades d’escriptors i crítics van ser una invenció de García de la Concha des de la Universitat de Salamanca amb el patrocini del ministeri de Cultura, i van ser l’únic espai on es podien tractar en una situació d’igualtat escriptors i escriptores en les llengües que reconeix la Constitució vigent -castellà, català, basc i gallec-, i on van acudir sempre -es feia a casa- escriptors en asturià. L’any passat es va escenificar allà el final d’un temps i d’una relació de la literatura catalana amb la cultura espanyola: asseguts l’un al costat de l’altre, el president de l’Institut Cervantes, Víctor García de la Concha, i el president del Ramon Llull, Àlex Susanna, ja no compartien un mateix espai. Només es podia aixecar acta d’una ruptura a Espanya, arribats aquí ja era impossible una altra cosa.

La vida, d’una manera o altra, continua, però fa un any es va acabar l’últim intent de mantenir ponts en aquest pla. Hi haurà vida i hi haurà ocasions, si no és d’una manera serà d’una altra, però com que estic agraït a les trobades de Verines, on vaig fer amics entre escriptors en llengües diferents de la meva i on m’apareixia una Espanya tolerable, he de recordar aquest compromís de García de la Concha amb la realitat de l’estat espanyol i amb la comprensió dels altres. El Víctor, en una Espanya on la consigna és no moure’s per sortir a la foto i on regna la mediocritat, és un home d’acció, com volia sant Ignasi, i no va deixar de fer el que creia que havia de fer. Com tots, algunes vegades l’encerta i altres no, i he volgut recordar un encert que pocs li van agrair i ningú li agrairà.

Una societat lliure i també dialogant necessita Gregorios i Víctors. Quan calguin enginyers de ponts, pensin també en García de la Concha.

stats