30/01/2015

Grècia: millor un futur incert que la certesa d’un no futur

3 min
Grècia: millor un futur incert que la certesa d’un no futur

ISyriza, finalment, obre la porta del laberint. Després de setmanes aguantant-se la respiració, diumenge qui més qui menys va deixar anar l’aire contingut. Alguns de manera exultant, explosiva, eufòrica (“Ho veieu? Sí que es podia!”), d’altres sense cap intenció d’amagar la decepció, la frustració, fins i tot la ràbia (“Ja ho veureu, ja, on ens portaran aquests. Al desastre!”). Sigui com sigui, la veritat és que les ganes de canvi, la necessitat de girar full i de trobar-se davant d’un full en blanc, han estat molt més poderoses que la por i les amenaces. Almenys ara es pot pensar a escriure un relat diferent del que ha lligat de peus i mans les expectatives gregues, i per extensió del sud d’Europa, en els darrers temps. No obstant això, lamento haver de dir també que, sense tinta femenina, aquest relat neix coix (la manca de paritat és un mal vici del segle passat que la nova política hauria d’eradicar d’arrel).

Sigui com sigui, la situació no en té res, de simple, i qui vulgui simplificar tant l’experiment electoral de Syriza com les seves propostes (sobretot les de caràcter social i econòmic) comet, em temo, un greu error. La mateixa fórmula electoral és ja de per si un trencament amb la lògica imperant fins al moment present. Els partits han passat de moda. Són el passat. Ara som en l’era dels acords transpartit. Transcendir. Aquest és el terme, el concepte. Transcendir estructures, tradicions i herències. Però per fer-ho cal empatia. Empatia per comprendre, però sobretot per construir. Syriza és, perquè tothom hi és sense deixar de ser. I tothom hi és perquè, com passa sovint en el transcurs de la història, quan al final del camí només hi ha un mur aparentment indestructible, el dilema és simple: o el fas caure o el saltes. Fer-lo caure no és fàcil. Saltar-lo tampoc. En ambdós casos calia ser més, i això implica també, esclar, ser diversos. Tinc la impressió, tanmateix, que un cop a l’altra banda és quan ens adonarem que el mur, de fet, no ho era pas, d’indestructible. Serà llavors quan ens preguntarem: ¿com és que no ho hem fet abans?

D’altra banda, darrere el mur no hi ha cap paradís, ni tan sols un oracle, sinó més aviat un laberint. I, a dins, un Minotaure que el vigila. Només algú que el conegui prou bé per saber quines són les seves febleses i els seus punts dèbils, però també amb la fortalesa i la confiança de saber-se capaç de derrotar-lo, pot enfrontar-s’hi. I aquest podria ser ben bé el nou ministre grec de Finances, Iannis Varufakis ( The global Minotaur. America, Europe and the future of the global economy ). Varufakis, professor a la Universitat d’Atenes i de Texas (EUA), va ser un dels assessors del socialista Papandreu, fins que hi va trencar, seduït, com tants altres, per Syriza. Segons Varufakis, les grans crisis actuals (en plural) són símptomes d’un malestar que comença cap als anys setanta, l’època en què va néixer el Minotaure global. Igual com els atenesos mantenien un flux constant de tributs a la bèstia, així la resta del món va enviar quantitats increïbles de capital als Estats Units. És aquest motor que va impulsar l’economia global durant gairebé tres dècades, diu, el que s’ha gripat des dels anys 2007 i 2008.

Però, compte! Varufakis no fa en cap cas una lectura simple i, per tant, tampoc no ho és la seva proposta (vegeu, per exemple, A modest proposal for resolving the eurozone crisis ). Així, l’economista grec carrega contra un doble simplisme: el del pensament neoliberal que pretén que els bancs centrals només se centrin en l’estabilitat dels preus i que creu encara que les màgiques maquinacions de l’oferta i la demanda acabaran reequilibrant l’economia mundial (no ha passat mai, i no passarà), però també contra el neokeynesianisme que pensa que el capitalisme global s’estabilitzarà a base de més inversions públiques o innovacions més o menys intel·ligents. Varufakis aposta per dissenyar un nou Bretton Woods digne del segle XXI que generi el que ell anomena un mecanisme global de reciclatge d’excedents per evitar que tornem a una forma de radical precarietat pre Segona Guerra Mundial.

Així doncs, Syriza obre, a Grècia, la porta cap al canvi de paradigma. Les lògiques del segle XX ja no serveixen. En calen de noves. Les dicotomies, avui, són diferents, i les estructures per gestionar-les i afrontar-les necessàriament també ho han de ser. Una pàgina en blanc. Això és Grècia avui. El seu futur (i el de la UE) se’ns apareix més obert que mai. I això és bo perquè, tal com ho veig, molt millor un futur incert que la certesa d’un no futur.

stats