Un llibre oportú de Llorenç Capellà haurà servit perquè des de Mallorca s’hagi parlat de la Gran Guerra en ocasió del centenari del seu inici. Al reportatge històric Crònica de la mort ignorada (Ensiola, 2014), reconstrueix amb tots els detalls l’episodi de l’afusellament de cinc mallorquins, el 20 d’agost de 1914, a la ciutat belga de Lieja en una acció arbitrària i injustificable de l’exèrcit alemany. Capellà, a més d’explicar qui eren les víctimes, sobretot fa referència a dos fets. El primer, el comportament covard i cínic que va tenir el govern espanyol, negant els assassinats quan ja en tenia proves més que suficients; el segon, la voluntat i el coratge de Miquel dels Sants Oliver d’explicar el que realment havia succeït als lectors de l’ ABC i de La Vanguardia, deixant de banda si els seus escrits anaven en sentit contrari a la posició oficial de l’Estat. Davant l’actitud del govern d’Eduardo Dato, Oliver va plantejar la pregunta següent: “La vida de un español, ¿ha de valer menos que la de un carnero?”.
El llibre de Capellà també incorpora molts d’altres continguts, sobretot en destacaria dos més. El primer, el comentari de diferents manifests o articles signats, en grup o individualment, per intel·lectuals de gran rellevància, fossin europeus (Hauptmann, Maeterlinck, Bergson, Rolland), espanyols (el ‘Manifiesto de adhesión a las naciones aliadas’, redactat per Ramón Pérez de Ayala i publicat a la revista España ; i el de contingut progermànic escrit per Jacinto Benavente) i catalans (‘Als artistes i intel·lectuals catalans’, de caràcter obertament aliadòfil, aparegut a L’Esquella de la Torratxa ). Un altre contingut important del llibre és el que fa referència a les repercussions de caràcter econòmic i social, molt considerables, que la Gran Guerra va produir sobre les Balears.
Entre els signants dels manifests abans esmentats, hi trobam els noms de dos escriptors mallorquins i d’un dibuixant eivissenc. Gabriel Alomar, Llorenç Riber i Josep Costa Picarol varen adherir-se al publicat a L’Esquella de la Torratxa : “La nostra convicció és que en la guerra actual els suprems interessos de la justícia i de la humanitat demanen la victòria dels Estats de la triple Intel·ligència. I el nostre amor és per la França i l’Anglaterra, posseïdores segles ha de l’alt mestratge civil; per la Bèlgica i la Sèrbia, petits pobles que acaben de donar immortals exemples”. Alomar també va ser un dels signants del manifest aparegut a la revista España, en el qual es proclamava la justícia de la causa aliada i que França i el Regne Unit simbolitzaven la llibertat.
Oliver també en va signar un, de manifest, el titulat ‘Per la unitat moral d’Europa’. Va ser inspirat per Eugeni d’Ors i redactat al despatx que Oliver tenia a l’Ateneu Barcelonès. L’intel·lectual mallorquí hi va fer algunes aportacions. El punt de partida era una idea base que Ors ja havia exposat amb anterioritat al seu Glosari : la Gran Guerra en realitat era una guerra civil. Per això, i més enllà de les possibles simpaties de cada signant per un o altre bàndol, propugnaven una posició neutralista i insistien que el que calia era posar en valor els components morals i de civilització compartits. Segons el seu parer, posar-se incondicionalment a favor o en contra dels uns o dels altres no tenia gens de sentit, tant per la complexitat del conflicte com perquè tant a un costat com a l’altre hi havia els representants de la millor civilització humana (Anglaterra, França i Alemanya). Minimitzar al màxim els efectes del conflicte era l’objectiu: “No li ha d’ésser lícit, doncs, a cap de les dues parts en pugna, treballar per la destrucció completa de l’adversari. Menys legítim és encara partir del supòsit nefand que una qualsevulla de les parts se trobi ja, de fet, excloïda de la comunitat superior”.
Tant Alomar com Oliver publicaren nombrosos articles que tractaven, del tot o en part, de la Gran Guerra. A La guerra a través de un alma (1917), Alomar manifesta, des d’un posicionament explícitament aliadòfil, el seu desconcert davant la constatació que la tradició humanística europea no havia estat capaç d’impedir que es produïssin uns comportaments d’una bestialitat criminal molt superior a la de qualsevol de les guerres anteriors. Oliver, de formació francesa i admirador del vitalisme dels pobles anglosaxons, per això aliadòfil, com a director i col·laborador de La Vanguardia va establir la seva posició condicionat pel progermanisme del comte de Godó, el propietari del diari, i pel seu afany de trobar sempre una situació d’equilibri i de síntesi entre els antagonismes més extrems. La frase següent reflecteix molt bé la seva posició: “demos todos un ejemplo de moderación, de efusión, de misericordia, de piedad suprema en los juicios y en las palabras, sin renunciar a nuestra independencia espiritual, sin hacernos incondicionales de nadie ni incondicionales contra nadie”. A la conferència El fet i la idea de la civilització (1917) acabaria posant en evidència que el conflicte bèl·lic li havia fet perdre la confiança en la civilització europea.
A les antípodes d’Oliver, s’hi va situar el filòleg Antoni M. Alcover. Amb els seus articles abundants a La Aurora, va exhibir una francofòbia del tot descordada. Per a ell, França era l’encarnació dels pitjors mals perquè era un Estat d’una laïcitat programàtica que posava obstacles al desenvolupament dels ordes religiosos i dels centres escolars de l’Església. Contràriament, Alemanya era la terra dels seus mestres en filologia i un país que ell havia conegut directament i que admirava amb entusiasme. Els excessos verbals d’Alcover el distanciaren dels escriptors mallorquins i principatins, molt majoritàriament aliadòfils.
Quant a la literatura de creació que faci referència a la Gran Guerra, el més destacable són els nou poemes de Guillem Colom inclosos en el llibre De l’alba al migdia (1929). La devastació i la mort expressades des d’una emotivitat intensa i ferida.
