Publicitat
Publicitat

Gramsci a ses Fonts Ufanes

Ara que diuen que torna a haver-hi joves, és de recomanar la lectura de tres escrits de Gramsci publicats el febrer del 1917 a La Città Futura , la revista de les joventuts torineses. Són els titulats Indiferents , La disciplina i Disciplina i llibertat .

El primer és una exhortació a la participació, a prendre part, i en contra dels indiferents, dels qui no veuen diferències i diuen "Tots són iguals". "Odio els indiferents", comença dient Gramsci, que es declara a si mateix un " partigiano ", és a dir, un que es col·loca a una part i no a una altra, un que participa, que és d'un partit. "El que passa, el mal que ens cau a sobre, [...] no és degut tant a la iniciativa dels pocs que actuen com a la indiferència, a l'absentisme de molts. [...] Pareix que sigui la fatalitat que ho ha destrossat tot i tothom; pareix que la història no sigui més que un enorme fenomen natural, una erupció, un terratrèmol, i que tothom n'és víctima. [...] Els indiferents [...] s'estimen més parlar d'ideals fracassats, de programes definitivament esbucats i d'altres placideses similars. Tornen a començar així la seva manca de qualsevol responsabilitat".

Al segon article, La disciplina , Gramsci descriu amb imatges de Kipling la disciplina burgesa, mecànica i autoritària, de la qual emana un corrent interminable d'obediència i submissió, i li contraposa la disciplina lliure, autònoma i espontània dels treballadors organitzats. "Qui és socialista, o vol arribar a ser-ho, no obeeix, sinó que es comanda a si mateix".

Al darrer article, Disciplina i llibertat , Gramsci dóna una imatge inesborrable. Es demana a què anomenar aigua lliure, aigua viva. I contesta: "L'aigua és aigua pura i lliure quan corre entre les dues voreres d'un corrent o d'un riu, no quan està escampada caòticament per terra, o quan s'expandeix i dissol a l'atmosfera".

Per una banda, aigua escampada i vapor fluix. Per l'altra, aigua limitada per les voreres, però que res no atura perquè sap on va i veu d'on ve. Per Gramsci, la imatge de la rebel·lió és anàloga a la del torrent o el riu recollit sobre si mateix, enfortit i orientat per les voreres, que avança i tomba tot el que se li oposa, i no s'atura, i cada nou obstacle és un bot cap a un nou impuls.

No puc deixar de pensar en aigua escampada quan veig redols de gent asseguda a terra, a la plaça d'Espanya, a Palma, fent frases. Que siguin dos o dos mil, tant és: no és la quantitat el que fa lliure l'aigua. L'aigua escampada atreu moscards (casualment, o no, " mouchard " és el nom francès per als confidents policials).

Claudio Magris va demanar-se ( Danubio , 1988) quina era la font del Danubi. En una excursió riu amunt per trobar la font d'on brolla el riu, viatge ritual vers l'origen i vers el final de la cultura centreeuropea (Karl Kraus: "L'origen és la meta"), deixant enrere rierols cada vegada més prims, el viatger arriba a la fi a una possessió, dalt a la muntanya, on, d'un abeurador, vessa l'aigua que forma el primer fil, que arribarà a la mar Negra feta riu immens, després d'haver travessat ciutats, països, segles i cultures.

¿I d'on ve aquesta aigua que omple l'abeurador i vessa? El viatger mira i troba un grifó: un grifó, l'origen del Danubi! Res més vienès que aquesta imatge de l'artifici i l'arbitrarietat com a productor i causa de la "Natura". Però la rebel·lió, l'aigua viva i lliure que cerca Gramsci, no pot venir d'un grifó.

Hi ha moviments socials que sí que surten d'un grifó. Són processos artificials, fruit de càlculs comptables, d'aritmètica parlamentària, diuen que per sumar més, i que amaguen el grifó que els ha creat i els alimenta.

L'aigua viva de Gramsci té un altre origen. Torrentada lliure, de voreres sòlides triades per ella mateixa, que envesteix els obstacles i arrossega el vell món que se li oposa.

Veig les Fonts Ufanes de Campanet en llegir aquestes pàgines de Gramsci. Hi heu estat mai? Sou dins un alzinar. Sentiu un mugit sord. De manera sobtada, difosa, potent, comença a brollar aigua directament de terra, arreu, davant vostre, darrere, al costat. No s'atura, cada vegada n'hi ha més. Aigua en moviment, que no es contempla ella mateixa com un narcís, que va decidida, corrent avall, que s'agrupa, topa, s'obre camí, atropella, bota per damunt dels obstacles, s'obre pas.

Pens en Gramsci i en les Fonts Ufanes, quan veig aquí i allà que brollen crits, crides, revoltes, marees: aigües vives sortides de mil deus, de tot ullal, capaces de transformar la mobilització en organització, la rebel·lia en alternativa, l'alternativa en poder.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT