Si preguntes a un ciutadà espanyol del carrer per què Gibraltar és espanyol o a un argentí per què les Malvines són argentines, molt probablement et respondran tot ensenyant-te un mapa: perquè són aquí, perquè el Penyal toca Espanya i les Malvines toquen l'Argentina, per una mena d'imperatiu categòric de la geografia. Si a un ciutadà anglès del carrer li preguntes per què creu que les Falkland o Gibraltar són territoris britànics d'ultramar, probablement et respondrà, sorprès de la pregunta: perquè els seus habitants ho volen ser. Perquè és el que volen els que hi viuen.
Fins i tot en aquells casos en què l'argument de la voluntat de la gent que hi viu li aniria a favor, el nacionalisme espanyol és del tot reticent a fer-lo servir. Mapa en mà, és tan difícil creure que les Malvines són britàniques com que Ceuta, Melilla o les Canàries són espanyoles. De fet, com que el mapa físic és tan decisiu per al nacionalisme espanyol, en els nostres mapes escolars Ceuta i Melilla no hi sortien i les Canàries estaven canviades de lloc, com si estiguessin tocant la Península. Però ni tan sols en aquests dos casos la resposta a la pregunta sobre per què Ceuta, Melilla i les Canàries són espanyoles seria que perquè així ho volen els que hi viuen (que de ben segur sí que ho volen), sinó perquè ho han estat sempre, perquè Espanya hi té drets històrics. Si no funciona l'imperatiu de la geografia, posem en marxa el de la història. Però en cap cas el de la voluntat de les persones que hi viuen.
Són dues concepcions diametralment contraposades de la sobirania, de la legitimitat, de l'adscripció dels territoris. Per una concepció d'Espanya nascuda més en el Barroc i la Contrareforma que en la Il·lustració i la Modernitat, i trasplantada a l'Amèrica Llatina, els territoris són allò que diu la geografia o la història, i és del tot indiferent el que en pensi la gent que hi viu.
Hi ha terra espanyola hi visqui qui hi visqui, i gairebé es pot dir -els nostres llibres escolars ho deien- que ja ho era abans que hi visqués ningú. Les coses són perquè han sigut sempre i no poden ser perquè no han estat mai ( Catalunya nunca ha sido una nación ). I la història la llegeixen a la seva manera. La legitimitat neix de fonts impermeables a la voluntat de les persones, fonts que estan marcades i decidides prèviament, i llavors seria absurd posar-les a votació. A Gibraltar, a les Malvines o a Catalunya.
A l'altra banda, la idea que el criteri essencial per adscriure un territori és la voluntat lliurement expressada dels que hi viuen. I que això és més poderós que la geografia i que la història, quan aparentment hi entren en contradicció.
Vol dir que la història i la geografia no tenen cap importància? En absolut. Els estats no són simples gestories ni les comunitats humanes són acumulacions de gent amb interessos econòmics compartits. Darrere de la voluntat de ser, hi ha els efectes de la geografia i de la història que han anat modelant una comunitat. No apareix aquesta voluntat de decidir si no hi ha un consens social que ve en part dels interessos econòmics, però també d'un imaginari compartit i d'unes referències que la història ha anat construint. Els ciutadans de Gibraltar volen ser britànics, però als d'Algesires no se'ls acudiria. Els de Melilla volen ser espanyols, i no ho demanen els de Nador. Els catalans es plantegen la possibilitat d'un estat propi que no passa pel cap als de Guadalajara.
La polèmica sobre Gibraltar d'aquest estiu ha anat bé perquè ha posat damunt la taula les dues concepcions contraposades sobre un exemple que no és el català. La concepció segons la qual mana la geografia i la història -i cadascú la interpreta com li convé- i és indiferent el que vulguin les persones que viuen en un territori i la que pensa que la màxima font de legitimitat és allò que volen els ciutadans, i que hi ha un sistema infal·lible per saber-ho: preguntar-ho democràticament.
El nacionalisme espanyol beu d'unes fonts que avui resulten incomprensibles per bona part del món, a Europa i l'Amèrica del Nord: el que vol la gent no té cap importància, mana la geografia o la història. El nacionalisme català hauria de beure en les altres. La història i la geografia emmarquen, però no obliguen. Mana la voluntat democràtica. Aquí com a Gibraltar.
