PalmaEl Brexit, a més de suposar un cop a la unitat europea i obrir molts interrogants sobre les conseqüències tant econòmiques com de pertinença i mobilitat per a milers de ciutadans britànics i continentals, està demostrant que té indesitjables efectes col·laterals. No per previsible és menys lamentable l’excitació de la víscera nacionalista que han demostrat aquesta setmana el Regne Unit i Espanya a costa del penyal de Gibraltar. De cop, sembla que han recaigut en la seva endèmica nostàlgia imperial, aquell sentiment que els polítics de tots dos estats treuen a passejar a la mínima ocasió.
Des que fa més d’un segle va perdre les seves últimes colònies d’ultramar, Espanya ha convertit la integritat territorial a la Península en un tot o res de la seva identitat nacional, amb la reivindicació de Gibraltar com a bandera permanent, i amb l’ombra d’una Catalunya separatista com a preocupació també permanent. Aquesta pulsió explica en bona mesura el franquisme. I curiosament -o no tant- existeix un vincle històric que uneix el cas dels catalans del 1714 amb el dels gibraltarenys.
Pel que fa al Regne Unit, tampoc és immune als cants de sirena nacionalistes. Només cal recordar la Guerra de les Malvines. Com aquelles illes, Gibraltar és una estratègica reminiscència d’un passat colonial. I sempre que cal, la premsa popular s’apunta amb gran ímpetu i alegria a la defensa de la sobirania britànica del Penyal.
Però més enllà de les pulsions sentimentals i patrioteres, hi ha poc marge d’actuació per part d’uns i altres. Els interessos en joc són massa delicats. Ni Espanya es pot permetre rebre un hipotètic boicot del turisme britànic, ni al Regne Unit li interessa posar en joc l’economia del Penyal, els habitants del qual se senten còmodes com a britànics però també com a europeus: en el referèndum del Brexit van votar abassegadorament per quedar-se a la UE. La qüestió gibraltarenya, doncs, sembla més un foc d’artifici en els prolegòmens d’una negociació entre Londres i Brussel·les que tot apunta que serà dura i llarga, que no pas un enfrontament seriós entre May i Rajoy. No deixa de ser preocupant, tanmateix, que tots dos hagin caigut tan fàcilment en la gibraltaritis. Aquests tics nacionalistes són els que l’Europa unida havia d’enterrar.
