Elmore Leonard, escriptor de novel·la negra, va morir despús-ahir al 87 anys, i tots els que hem llegit algunes de les seves novel·les (o hem vist algunes de les pel·lícules basades en aquestes novel·les) ens hauríem d'entristir per aquesta notícia. Leonard va morir a Detroit i havia nascut, l'any 1925, a Nova Orleans: dues de les ciutats més dures, i per això mateix més interessants, dels EUA, que per elles mateixes suggereixen un itinerari vital i literari com el que va recórrer el gran Elmore.
La fama internacional d'Elmore Leonard, com dèiem, es basa en la seva brillantíssima trajectòria com a autor de novel·les de gènere negre, o noir , o com en vulgueu dir: la mena de novel·les que Manuel de Pedrolo, en la seva faceta d'editor, seleccionava per a la col·lecció La Cua de Palla , que tantes alegries va donar als aficionats al gènere durant els anys seixanta i setanta. Malauradament, Pedrolo no es va fixar en el seu dia en Leonard (i això que tenien més d'un punt en comú), de manera que, per llegir-lo, hem de recórrer a edicions en castellà o a l'original anglès.
El cineasta Carles Prats (que després dels seus documentals sobre Joe Strummer i els tebeos de Bruguera n'està preparant un sobre el rumbero Peret que segur que ens donarà tema de conversa) és un dels millors coneixedors que té Leonard a Catalunya, i explica al seu blog Aloha from Vallvidrera les claus per acostar-se a l'obra leonardiana. Amb el seu permís (ell va ser qui em va induir, en el seu dia, a la lectura d'Elmore Leonard), cito: "Els relats de Leonard tenen el punt fort en uns diàlegs molt precisos a través dels quals tenim la sensació d'estar veient els personatges, per més que les descripcions siguin mínimes o inexistents. Els diàlegs de Tarantino no s'entendrien sense els de Leonard. Les converses entre Travolta i Samuel L. Jackson a Pulp fiction , que a banda de divertir-nos retraten la psicologia dels personatges, semblen sortides d'un relat de Leonard. De fet, Jackie Brown és un homenatge al blaxploitation , però també a Elmore Leonard. Si haguéssim de definir la manera d'escriure de Leonard, destacaríem la seva absoluta austeritat. Importa la història, no l'autor. Leonard va dir: "Si la gramàtica entorpeix la història, la deixo de banda. No puc permetre que el que vaig aprendre a classe de redacció alteri el so i el ritme de la narració. D'aquesta manera, procuro romandre invisible, no distreure el lector". Les seves frases són curtes, ben dibuixades, fan entendre els personatges, les seves motivacions. L'economia és espectacular".
I tan espectacular. Leonard perseguia obsessivament l'anonimat com a escriptor: allò que el preocupava era que la història commogués el lector; la resta és accessòria. El seu és un estil construït a partir de la renúncia a l'estil, i al seu protagonisme ("Si sona com un escrit, ho torno a escriure"). Tota una lliçó per als presumptuosos i suposadament estilosos escriptors de pertot arreu, començant per qui signa aquest article. God bless you , Elmore.
