Opinió 23/08/2013

"No trobo a faltar la competició; entrenar algú és una motivació diferent, però igual d'intensa"

Gervasi Deferr, un dels millors esportistes catalans de tots els temps, va deixar de competir fa un parell d'anys, però continua enganxat a la gimnàstica

Dani Colmena
4 min

Olor de magnesi i de plàstic dels matalassos. Gervasi Deferr, un dels millors esportistes catalans de tots els temps, va deixar de competir fa un parell d'anys, però continua enganxat a la gimnàstica. A totes hores. Va obrir un gimàs a la Mina, on ja té un centenar de nens i nenes, i també entrena un petit grup de gimnastes d'alt nivell. No deixa de donar instruccions a un jove anomenat Ray: segons ell, algun dia serà campió del món.

¿Ara que ets tu el que entrenes, et sents reflectit en els entrenadors que vas tenir quan competies?

Em veig reflectit en algunes coses que a mi m'ensenyaven, i en altres m'esforço per no assemblar-m'hi. En general ells entenen que el que els diem és el correcte.

I mantens la il·lusió per competir, l'adrenalina?

És el mateix que abans, només que en lloc de competir jo, que era més fàcil, he d'intentar que ho facin els altres. No trobo a faltar gens la competició. És una altra motivació, però igual d'intensa.

Vas arribar al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat sent molt petit. Deu ser com casa teva.

Com casa meva no. És casa meva. Hi vaig arribar amb 11 anys i llavors era el més petit de tot el CAR. Ara, de fet, ja només admeten nens a partir dels 12. Hi vaig venir amb un grup de vuit o nou gimnastes més que eren companys i amics. Alguns es van retirar de seguida i els vaig perdre la pista, però la majoria continuen sent col·legues.

¿Com és que vas escollir la gimnàstica i no el futbol o el bàsquet, com la majoria?

De petit era molt àgil, m'agradava posar-me cap per avall i si queia em tornava a aixecar: no plorava mai. Una clienta d'on treballava la meva mare em va veure i li va dir que em portés al gimnàs, que ella era entrenadora. Primer em vaig entrenar a Premià, amb només sis anys vaig anar a la Foixarda i als 11 al CAR. Ho vaig tenir claríssim des del principi. I mai em vaig sentir estrany. Tot va ser natural.

I un dia t'adones que això de la gimnàstica et pot portar èxits, fama, diners...

Hi ha un moment en la gimnàstica, cap als 14 anys, en què deixes de fer gimnàstica de nens per fer gimnàstica d'adults, i suposo que aquell va ser un moment clau. Però això de guanyar-me la vida amb la gimnàstica, no ho sé... mai va ser un objectiu per a mi.

Sols explicar que la pressió de la competició no t'afectava, sinó que et feia millorar. Això s'aprèn o és innat?

Això es pot aprendre a poc a poc. Però qui ja ho porta a dins té molt de guanyat.

En què pensaves just abans de competir?

Els gimnastes visualitzem molt l'exercici que farem perquè hem de fer moltes coses en poc temps i hem de tenir tot el moviment automatitzat. Només penses en això. Si dubtes, en aquest esport ho perds tot.

I en què penses quan et recorden els ors olímpics?

Els Jocs Olímpics són el màxim. Jo sempre dic que al Mundial hi va tothom, i als Jocs només hi van els millors del Mundial. Quan arribes a la Vila Olímpica al·lucines, però després et sents un més. Aquella barreja de gent, el nivell que hi ha en tots els esports... és impressionant.

Vas fer amics entre els teus rivals?

Sí, i tant. En el món de l'esport he conegut bona gent i mala gent... però hi tinc grans amics. Ningú millor que jo sap tot el que ha hagut de sacrificar-se un rival meu per arribar allà on és, i llavors és molt fàcil empatitzar.

L'esport s'ha de subvencionar?

Està demostrat que hi ha una relació directa amb els resultats. A Barcelona 92 es va fer una inversió forta i hi va haver moltes medalles. Des de llavors cada vegada s'ha anat invertint menys i s'han anat produint més mals resultats. No falla. Un nen només pot arribar a l'excel·lència si li dónes les eines per desenvolupar el seu talent.

Ara gestiones un gimnàs a la Mina. En reps, d'ajuda?

Ens ha agafat la crisi i és difícil, però s'ha entès que és un projecte social, per ajudar els nens del barri, i sí que tenim ajudes. La resta ho financem amb les quotes. He hagut d'aprendre a gestionar una empresa... [riu]. Penso en nens que van entrar al club el primer dia i que ara són personetes que han evolucionat tant, no només com a gimnastes sinó com a persones... i això em posa molt les piles.

¿Tots aquests nens són conscients de qui ets, de tot el que has aconseguit?

Sí, ho saben. Miren vídeos... Després de tants anys és una cosa que he d'utilitzar. En la meva vida personal no ho he utilitzat mai, però per fer coses bones, per què no?

Vas participar en un reality , Splash , i el vas guanyar. Ara la premsa rosa et buscarà alguna nòvia.

No ho sé, si me'n buscaran, però jo ja me les busco [riu]. Vaig conèixer bona gent, tant els treballadors com els famosos, i els nens del gimnàs eren els meus fans número 1.

stats