Publicitat
Publicitat

Filferros contra microbis

Agost del 1967. A la ciutat alemanya de Marburg un virus fins aleshores desconegut provoca la mort de 23 persones de manera gairebé instantània. Tots pertanyen -o hi han estat en contacte- a l’equip d’un laboratori que ha manipulat uns cultius cel·lulars de simis verds ugandesos, infectats per aquest virus. No és cap d’aquelles pel·lícules de sobretaula de diumenge, on al final l’agosarat heroi mèdic de torn salva la humanitat abans no acabeu de passar de la paella als melindros. De fet, si sou habituals del Teatre Nacional de Catalunya us deu sonar, perquè el dramaturg català Guillem Clua es va fer ressò d’aquest episodi per construir una reflexió sobre les nostres pors mil·lenaristes: quatre històries entrellaçades en quatre Marburgs diferents al món, ben distants entre elles.

Agost del 1976. Al professor Mabalo Lokela, pres d’un accés de febre altíssima a la tornada d’un viatge pel nord del Congo, se li diagnostica malària. Mor catorze dies més tard, després d’haver patit hemorràgies generalitzades i vòmits incontrolables. Yambuku, la ciutat del professor Lokela, es troba a la riba d’un riu que, com en el cas de Marburg, dóna ràpidament nom al virus, d’estructura i efectes molt semblants a aquell, i a la nova malaltia que provoca: l’Ebola. En aquell primer episodi documentat moren 280 persones de les 318 que cauen malaltes a Yambuku, incloent-hi infermers i metges de l’hospital i les monges belgues de la missió. Probablement és el més semblant a la fi del món que puguem pensar, tan dramàtic com el pitjor dels tsunamis.

Abril del 2014. L’epidèmia d’Ebola s’ha instal·lat a Conakry, una ciutat de dos milions d’habitants, després d’haver-se escampat des del sud del país. Ja és a Libèria, Mali i Sierra Leone, i amenaça altres països com Senegal o Guinea Bissau, que activen els seus controls a les fronteres. S’ha sobrepassat amb escreix el centenar de morts i per primer cop a la història cal lluitar contra l’Ebola a dins d’una gran urbs. El ressò de la malaltia arriba a Europa quan el Vell Continent s’adona que qualsevol vol comercial des de l’aeroport de la capital guineana ens pot col·locar el virus a la majoria de ciutats del continent en poc menys de sis hores. Les autoritats comencen a admetre la llunyana possibilitat de reviure Marburg i enfrontar-se a una malaltia que provoca un 90% de morts entre les persones infectades, tot i que només es contagia per contacte directe i a través dels fluids corporals. Però la possibilitat existeix, sens dubte, i això, només això, ens fa pensar -per fi- un segon en la situació.

Llavors una part de la nostra societat mira l’Àfrica com un reducte salvatge, hostil al progrés. De sobte semblen amables els filferros i justificades totes les barreres que esterilitzen els perímetres de la nostra civilització. La situació fins i tot els dóna clarament la raó, justifica les seves posicions antiimmigratòries i racistes. “D’aquells països no pot venir res de bo”. No mireu els comentaris a les notícies sobre l’epidèmia a la premsa online d’aquests dies. Són realment abominables.

Mentrestant, les nostres autoritats continuen observant la situació i reaccionant-hi com l’emergència que és, efectivament. No entenen, però, que la millor vacuna (no n’existeix cap, de fet) és una feina a llarg termini en el camp de la sanitat, orientada en primer lloc a consolidar bons sistemes públics d’atenció primària que puguin detectar i contenir un brot d’Ebola però també una qüestió tan prosaica com garantir un mínim seguiment pediàtric. Encara no s’entén que la salut és un dret universal i que cal treballar per estendre’l amb tots els recursos de què disposem. Amb la mobilitat humana actual, regatejar-los és posar en perill arreu del món el bé comú que és la salut.

La resposta tampoc pot ser simplement la intervenció orientada a eradicar malalties del high parade, buscant de manera inconfessable treure’n rèdits polítics o d’imatge pública. A Moçambic expliquen que hi ha persones que es fan passar per malalts de sida perquè les atenguin correctament als hospitals: l’atenció primària pública pot arribar a estar ínfimament dotada en comparació amb els grans esforços internacionals que es dediquen a les malalties més sexis. “Vostè que té, un refredat? Au va, a la cua!”

Invertir en un CAP a l’àrea rural de Guinea Conakry pot ser molt difícil d’explicar davant l’opinió pública, que en canvi potser sí que entendrà un cop de mà contra l’epidèmia. Però no per això hauria de deixar de formar part d’una política pública que ja cal abordar de manera íntegra i amb dimensió global. No hi ha concertines ni tanques que aturin els microbis i els virus, ni policies que ens protegeixin de les malalties. No podem deixar de cooperar internacionalment per avançar arreu. La salut de l’Àfrica també és la nostra salut.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF