I un bon dia els humans van sentir-se petits davant la natura, o van tenir por del que desconeixien, o van decidir donar forma al misteri, o van pensar que tot plegat no tenia sentit i que la vida mereixia alguna explicació sobrenatural, o van buscar un consol, o tot això junt i algunes coses més. El cas és que van crear Déu. Però, ai las, quan els homes amb ànsies de poder van adonar-se que allò podia ser una gran eina de control social, van decidir erigir-se en una casta minoritària dominadora i interpretadora de la idea. I van crear religions, se les van apropiar i després van usar-les com a arma de conquesta. I la confessió pròpia és l'única i verdadera i les altres són contràries i s'han de combatre. Si cal amb sang. Bé, o ja directament amb sang. Jo tinc raó i l'altre està equivocat. I ho està tant que el millor que puc fer és matar-lo, que el meu Déu m'ho agrairà. Interessant concepte de la germanor.
Però l'apropiació de la divinitat va tenir una altra conseqüència demolidora. A partir d'aquell moment "Déu ha dit que..." va ser l'excusa perfecta per posar en boca del creador els interessos dels usurpadors de la idea original. "I Déu diu que..." va ser l'eina perfecta per dirigir la vida de la gent. Sobretot la moral. I encara avui, en nom de Déu pretenen imposar-nos lleis que restringeixen la llibertat individual. I el més curiós és que a "Occident", els grans defensors de la llibertat individual (que per simplificar seria el concepte teapartisme o visió FAES del món) són els que més volen incidir en la moral individual a través de la religió. Interessant.
