Per motius laborals molt agradables he compartit àpats i vins amb el col·lega Ferran Torrent durant una bona temporada. El cas és que l'altre dia, tot esmorzant en un hostal de la Franja, vaig veure-li fer una cosa que em va encantar i que vaig pensar que havia de compartir amb tots vostès.
En Torrent va agafar dues mandarines de la panera de fruita. Les va col·locar l'una al costat de l'altra, sense ni parar-hi esment. En va pelar una, i se'n va menjar la meitat. L'altra meitat, la va reservar. A continuació, va pelar l'altra i va començar a menjar-se-la.
Li vaig preguntar el perquè d'aquella manera de fer, i em va contestar que era un costum que tenia. Primer, encetava la primera mandarina, però no se la menjava tota, només la meitat. Aleshores encetava l'altra. I això ho feia per si la segona mandarina era menys dolça que la primera. "Perquè llavors, encara em queda la meitat de la primera mandarina més bona, per acabar amb bon gust de boca". L'he citat de memòria i segur que em perdonarà si no he acabat de ser fidel. La idea era aquesta, que em va semblar boníssima, que em va semblar que explica la seva manera de ser, de fer i també d'escriure. Ell no es refia de les mandarines. Les mandarines et poden decebre. Per tant, procurem sempre tenir dues mandarines a mà. Així, en podrem encetar una i reservar-ne la meitat, per si l'altra és pitjor, que segurament ho serà. Si és pitjor, acabem-nos-la i, aleshores, mengem-nos la meitat de la primera mandarina que teníem guardada, i que és millor. Si és millor, fem-ho al revés. Es tracta d'aconseguir que menjar mandarines sempre acabi bé, en punta, com les novel·les.
Em va agradar molt aquesta manera fatalista d'actuar, aquest no refiar-se ni del món en general ni de les mandarines en particular.
