Crec fermament que tenim tot el dret del món a dur a terme una consulta, referèndum, o com vulguem dir-ne, per conèixer el sentiment majoritari del poble català i, esclar, per actuar en conseqüència. És més, tenim prou arguments, base social i suport institucional per fer-ho. Però cal fer-ho bé, sobretot perquè la manera com ho fem condicionarà el suport intern que puguem tenir, els aliats que puguem aconseguir a la resta de l’Estat per la causa democràtica, i finalment els possibles acompanyaments i aliances internacionals, particularment europees.
Basant-me en el que ha estat la meva experiència europea dels darrers anys, constato que més que els arguments identitaris (fàcilment manipulables) i econòmics (susceptibles de girar-se en contra en nom de la solidaritat interterritorial) el que més convenç de cara enfora són, precisament, aspectes com la credibilitat i la responsabilitat democràtiques.
En aquest sentit, la meva lectura dels casos Pujol (frau), Pallerols (corrupció) i Palau (desfalc) és que posen de manifest que a Catalunya n’hi ha que han de fer una profunda autocrítica i afrontar que el frau i la corrupció són, també, problemes catalans, i no només espanyols. De la mateixa manera, certifica l’error històric de voler relacionar tot un país amb un sol partit, i fins i tot amb un cognom, menystenint així la gran pluralitat identitària, social i política que conforma la Catalunya d’avui. D’altra banda, l’aparició de plataformes com Libres e Iguales, o els reiterats i inequívocs posicionaments del president del govern espanyol, però també dels líders del PSOE, demostren que el marge de maniobra perquè Catalunya trobi un encaix propi i singular dins d’una Espanya plural és cada cop més reduït, si és que encara existeix.
En altres paraules: on veritablement se la juga el procés, tant de cara endins com en l’àmbit internacional, passant pels marcs estatal i europeu, és en la credibilitat i en la responsabilitat que transmetin els actors socials i institucionals encarregats de conduir-lo.
Guanyar en credibilitat és essencial. Els afers Pujol i Palau, entre d’altres, demostren que aquí tenim molta feina a fer. El procés ha de servir per dotar-nos dels mecanismes pertinents per evitar que aquesta mena de situacions es reprodueixin. Si volem ser creïbles hem de fer les coses de manera exemplar, també pel que fa a la lluita contra el frau i la corrupció. No es tracta només de trencar amb un sistema institucional estatal clarament gripat, sinó sobretot de recuperar la credibilitat de la ciutadania en la política en general i en les institucions en particular.
Pel que fa a la responsabilitat, té molt a veure amb la necessitat de tenir una mirada llarga que vagi molt més enllà del 9-N. Assumint de manera diàfana el fet que, en el cas que es consumés una separació, Catalunya hauria d’assumir de manera coresponsable la part que li correspongui de l’haver, però també del deure (digueu-ne deute), crec que ens convé tenir present que a curt i mitjà termini, el principal aliat de Catalunya (tant en el si de la UE com a escala internacional) serà, per lògica, l’estat espanyol. I a la inversa. I això tant per motius geoestratègics, econòmics o de trajectòria política com, sobretot, pels enormes vincles personals existents. No dic que aquesta aliança sigui immediata, ni encara menys fàcil, però si alguna cosa podem extreure de les experiències escandinava, bàltica i balcànica, entre d’altres, és que al cap i a la fi existeixen unes tendències naturals a confiar en els més afins i propers, malgrat tot. Això, lògicament, exigirà un temps de maduració i estarà condicionat a com es desenvolupin els fets. El que defenso aquí, en qualsevol cas, és que no sigui per falta de voluntat nostra que això no pugui ser.
Finalment, també tinc la impressió que si actuem de manera creïble i responsable, ens serà més fàcil explicar a la Unió Europea que sortirà, en conjunt, més beneficiada amb una bona relació Catalunya-Espanya, que no pas amb un nou capítol de tensions bloquejadores de dimensió territorial (penso, per exemple, en el cas xipriota i la confrontació greco-turca, entre altres debats clarament incòmodes per a la resta). En conseqüència, a Europa li convindrà més acompanyar un procés creïble i responsable, en tant que democràtic, que no pas alimentar encara més les tensions entre Catalunya i Espanya.
Així doncs, en el que depèn de nosaltres, com la credibilitat i la responsabilitat democràtiques, ens convé fer-ho bé, sense excuses ni dilacions.
