Publicitat
Publicitat

FMI, per què no calles?

El Fons Monetari Internacional (FMI) és una de les institucions concebudes (el 1944) per evitar que es repetissin els errors que havien portat a la 2a Guerra Mundial. En concret, es tractava de prevenir les devaluacions competitives dels anys 30, en què tot un seguit de països van tractar de salvar la seva indústria a base de devaluar la moneda. La devaluació fa més atractius els productes interns i menys els importats, i si és només un el país que devalua l'operació pot tenir èxit. Ara bé, si són tots els que ho fan, l'únic que s'aconsegueix és trencar els lligams entre les diferents indústries, reduir el comerç mundial i acabar d'enfonsar l'economia.

L'FMI es va dissenyar com un banc dels estats que s'hi adherissin. La idea era que tots hi posessin uns recursos per poder-ne prestar a qualsevol d'ells si en algun moment experimentava una situació d'insolvència transitòria. Això permetria a aquest estat superar-la sense necessitat de devaluar o d'impagar, coses totes dues que perjudiquen la bona marxa dels negocis.

La idea era bona, però aquesta responsabilitat s'ha complicat perquè massa països tendeixen a trobar-se en situacions d'insolvència no transitòria sinó permanent. Per què? Perquè s'endeuten no per desenvolupar projectes productius, sinó merament ostentosos o especulatius, quan no simplement corruptes. A l'hora de tornar els diners, els països són menys productius del que s'havia previst, i un préstec de l'FMI no resoldria res. Per aquest motiu, l'FMI s'ha sentit obligat a fer dues coses: en primer lloc, a prevenir les situacions d'insolvència en comptes d'esperar que es produeixin i, per fer-ho, fa informes valorant la situació de cada país i recomanant-li mesures concretes. En segon lloc, un cop produïda la crisi, intervé el país, condicionant els ajuts a mesures polítiques concretes destinades a redreçar la situació.

Per fer front a aquestes responsabilitats, l'FMI s'ha carregat amb un exèrcit d'economistes seleccionats entre els llicenciats a les millors universitats. Aquests economistes no tenen experiència en la gestió de països reals, però compensen aquesta deficiència amb una enorme arrogància.

Els errors de l'FMI a l'hora de prevenir les crisis són antològics. Sense anar més lluny, i pel que fa a Espanya, l'any 2004 recomanava al govern que estimulés el ritme constructor per combatre l'escalada dels preus dels immobles; el 2006 consideraven que "el sector financer és molt dinàmic, ben capitalitzat i rendible, i opera sota una forta supervisió"; el maig del 2007, mentre es desfermava la crisi financera, encara aplaudia "la vitalitat, la solidesa i l'estabilitat del sector financer", i el desembre del 2008, en plena crisi immobiliària, considerava que "els bancs estan gestionats de manera conservadora i pràcticament no tenen actius tòxics".

Un cop actua sobre un país en crisi, les receptes són sempre les mateixes: austeritat, liberalització dels mercats, desregulació financera i privatitzacions. Rarament han tingut èxit i, després de diverses experiències amargues, alguns països asiàtics han aconseguit treure de la pobresa uns 2.000 milions de persones a base de seguir una política radicalment contrària a la dictada per l'FMI: monedes subvalorades, creixement basat en les exportacions, acumulació de superàvits i desenvolupament de mercats financers alternatius al dòlar. Aquests governs no sols han perseguit el desenvolupament dels seus països, sinó que han estat obsessionats per no tornar a caure en mans de l'FMI.

Amb aquest historial, un esperaria prudència en les manifestacions per part dels seus representants. En comptes d'això, fa pocs dies proposaven a Espanya una reducció de salaris compensada amb el compromís dels empresaris d'augmentar les plantilles. Es tracta d'una idea coherent amb el manual econòmic, perquè aquest manual suposa que si els salaris baixen les empreses contractaran més, igual que es vendria més peix si en baixés de preu. Ara bé, deixant de banda que menys del 40% dels ocupats espanyols ho són en empreses privades de 10 o més treballadors, la qüestió és que si els empresaris no contracten més no és perquè els salaris siguin alts (poden reduir-los per als nous contractats i moltes vegades ho han fet amb els que no ho són), sinó perquè no tenen mercat per als seus productes. El problema és que ens hem convertit en un país de paletes i cambrers, no que els paletes i els cambrers cobrin massa. Amb aquesta proposta, l'únic que demostra l'FMI és que, igual que el govern espanyol, no té ni un diagnòstic coherent sobre les causes de la crisi ni cap projecte per vèncer-la. A la pràctica, la seva proposta és poc millor que un invent del TBO.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF