11/03/2017

Estructures de la corrupció

2 min

El carrusel judicial de la corrupció torna a accelerar-se. Si fa uns dies l’espectacle era a Madrid, amb les figures de Rato i Blesa, ara s’ha traslladat a Barcelona, amb Millet i Montull com a estrelles de l’espoli del Palau. En el rerefons hi floten els partits; no en va Rato i Blesa eren els senyorets totpoderosos de l’Espanya aznarista de les desregulacions, les privatitzacions i les infraestructures a dojo, i Millet i Montull, terminals de la vella Convergència.

Quines han sigut les bases estructurals de la corrupció? En primer lloc, el finançament dels partits. Sorgits de la clandestinitat o formats a correcuita, necessitaven diners. I en comptes de regular-ho es va optar pel campi qui pugui. Cadascú es buscava la vida com li semblava, més enllà de les subvencions oficials, i els altres miraven cap a un altre cantó. Es va establir així certa complicitat corporativa. I quan sortia algun cas a la llum, solia ser per querelles familiars, la major part dels escàndols eren per informacions sorgides del mateix partit dels afectats. Es va regular tard i malament. I quan la corrupció s’ha revelat estructural, no hi ha hagut voluntat política per atacar-la.

Tot recaptant per als partits sempre hi havia un bon marge perquè algú hi suqués. I tot plegat es va fer molt més gros quan Espanya va entrar en els deliris econòmics dels 90, en què la construcció va arribar al 18% del PIB i les infraestructures (autopistes, AVEs, aeroports, etc.) semblava que les regalessin.

Si a això hi afegim el control monopolístic del poder central per part de dos partits (PP i PSOE) i mandats eterns en algunes autonomies, com el de CiU a Catalunya i el del PSOE a Andalusia, un sentit patrimonial de les institucions i molts anys de complicitats eren garantia d’opacitat i promiscuïtat entre política i diner. I si a més tenim present que estem en un règim polític de clara preponderància de l’executiu sobre els altres poders, les condicions perquè la corrupció s’enquistés estaven donades. El camí dels corruptors -no oblidem que si hi ha algú que cobra és perquè algú paga- estava aplanat. I la resta es donava d’escreix, amb molta transversalitat territorial, com es veurà al cas Palau, que no només és català, és també espanyol.

stats