Durant tots aquests anys de crisi hem sentit veus crítiques sobre la manca de concreció o de propostes tangibles del moviment ciutadà conegut per 15M. Tota l’energia i la il·lusió perdudes a no saber-les canalitzar, diuen. Altres pregonen que la cultura és un article de luxe per entretenir societats benestants, que quan no està bé se’n priven -se n’han de-. En tercer lloc, alguns afirmen que la memòria, si és història, obre ferides.
Diumenge passat Esporles féu un exercici de capolació d’aquests mites i llegendes: reobrí la Casa des Poble. Els darrers 15 anys hem assistit a moltes inauguracions de teatres i auditoris, cap com aquesta. Cap perquè en aquest cas fou la voluntat popular, el voluntariat, la determinació municipal qui ha fet sobreviure el projecte a les retallades ministerials. Cap, perquè el projecte, d’una modèstia aclaparadora, ha il·lusionat els esporlerins i ha fet de l’espai per a la cultura i l’educació l’eix de l’esforç per construir una societat millor. Cap, perquè no ha esborrat la història, sinó que fa perviure l’esforç i les idees callades per les armes.
I cap, perquè obrí l’Himne de Riego, s’escoltaren les paraules d’Emili Darder i Esporles cantà el Va pensiero : Oh pàtria meva, tan formosa i perduda! Cap teatre s’ha obert aquí tan ple de sentit i sentiment.
A fora -d’Esporles-, la brega continua, és contínua i s’amplificarà amb la campanya electoral. Quina vessa. Preferesc romandre a Esporles vora els mots de Marti i Pol: La noia rossa que treballa als aspis s’entendreix molt sovint i ploraria si se sabés vençuda pel destí, incapaç de girar l’ordre dels fets que algú ha establert. Quan vingui la tardor tindrà un fill desimbolt i agosarat que en fer-se gran serà, potser, paleta i cantarà enfilat a les bastides com un home senzill que no tem res.
