Espanyolisme(s)

El PP projecta la imatge d’un espanyolisme monolític, però aquest es reinventa arreu de l’Estat i sobretot a Catalunya i al País Basc, en competir amb nacionalismes rivals. A continuació mostrem els canvis que ha experimentat.

La transversalitat. El primer el va plasmar l’eclosió de Ciutadans el 2006, que va conformar un tipus nou de partit: es presenta com un moviment cívic i antiestablishment (el seu lema és “Rebel·la’t!”) que cerca la transversalitat ideològica. Defuig el nacionalisme essencialista i defensa “la igualtat de drets dels ciutadans”, des del “liberalisme progressista” i el “socialisme democràtic”. El seu èxit el 2007 va generar una iniciativa similar al País Basc, que va quallar en Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), liderada per Rosa Díez.

No obstant això, C’s i UPyD (que van sumar un 9,6% de vots als comicis europeus) conformen dues opcions rivals d’“espanyolisme cívic” que ara competiran a nivell estatal.

Les escissions. El nou espanyolisme també s’ha projectat en dues escissions del PP ben diferents: un partit dretà, Vox, i una força regionalista contrària al bipartidisme: Fòrum Astúries Ciutadà (FAC).

Vox, constituït el desembre del 2013, el van liderar significativament el català Aleix Vidal-Quadras i el basc Santiago Abascal. El partit, que Abascal qualifica “de dretes sense complexos”, vol un “estat unitari fort i eficient, però administrativament descentralitzat”. Als comicis europeus va captar 244.929 vots i cap escó, i al juny va conèixer una crisi de lideratge.

El FAC (o Fòrum), creat el febrer del 2011, és inseparable del seu líder, Francisco Álvarez-Cascos (les sigles del partit coincideixen amb les seves inicials). Es defineix com “un moviment de ciutadans lliures” contra “la condició de súbdits en què els omnipotents aparells dels partits han estabulat els asturians”. Als comicis autonòmics del 2011 va ser la força més votada (29,6% dels sufragis) i va governar en minoria. El 2012 va guanyar unes noves eleccions (24,8%), però va quedar a l’oposició.

Experiments locals. L’espanyolisme també es replanteja en el si del PP a través dels alcaldes de dues grans urbs: Xavier García Albiol a Badalona (219.708 habitants) i Javier Maroto a Vitòria (242.147).

Amb uns forts lideratges personals, aquests batlles han fet bandera de la immigració. Actualment, Maroto ha provocat una gran controvèrsia en promoure una iniciativa legislativa popular per recollir 30.000 signatures i poder endurir els requisits d’accés a la renda de garantia d’ingressos. És un subsidi que reben immigrants (entre d’altres col·lectius) i que, segons l’alcalde, té un efecte “crida”.

Ambdues experiències projecten un eix identitari autòctons/forans juxtaposat al d’espanyolisme/basquisme o catalanisme, cosa que dilueix la força del segon.

Trencar uniformitats. Aquest panorama seria incomplet sense el PSOE i Podem, que mostren una esquerra disposada a canviar l’organització territorial de l’Estat per intentar emmotllar-la a una pluralitat nacional.

D’una banda, el PSOE ha assumit el federalisme, esperonat per un PSC que vol un projecte que respecti “la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat”. Aquest posicionament genera reticències a Catalunya, ja que Pasqual Maragall -el gran impulsor del federalisme socialista- va acabar trencant amb el partit. Alhora, els barons del PSOE també mostren distàncies en aquest àmbit. José Bono, per exemple, afirma que “el federalisme asimètric és com un capellà que no creu en Déu”.

De l’altra, Podem és una incògnita quant a la forma d’estat que abanderarà. Roger Tugas, a Escac al poder (2014), apunta que Pablo Iglesias defensa “la pluralitat interna d’Espanya i la llibertat per decidir les seves nacions” i que membres del partit volen refundar l’Estat des de “les independències de les nacions integrants que ho demanin”. Però quan el TC va suspendre la consulta del 9-N, els seus representats catalans no van signar una carta d’ICV pel dret a decidir. Tot i així, Iglesias, al míting celebrat a Barcelona el 21 desembre, va defensar el dret a decidir, però no la independència.

Pot canviar l’escenari? En suma, no hi ha una identitat espanyola uniforme. El tema no és menor perquè els propers comicis legislatius poden infantar un Congrés ben diferent de l’actual i que posi fi a l’immobilisme polític en l’àmbit de vertebració de l’Estat: una enquesta d’ El Periódico (20/XII/2014) mostrava un PP amb 115 escons i PSOE i Podem amb 181. Una altra cosa serà l’efecte que puguin tenir les eventuals propostes que es formulin sobre aquesta qüestió en una Catalunya immersa en un procés secessionista: ¿les “terceres vies” seran vies mortes?