21/10/2017

Espanya prohibeix la realitat

3 min

Així com el sentit comú no és el més comú dels sentits, el principi de realitat no és gaire principal. Si més no en la mentalitat política espanyola. La realitat nacional catalana sempre els ha fet nosa i la solució habitual ha sigut combatre-la o negar-la, amb més o menys fúria segons l’època, de les bombes a la conllevancia orteguiana. L’autonomisme ha sigut una conllevancia, un mal menor. Però el resultat sempre ha sigut el mateix: la realitat és tossuda i s’imposa. A cada rebrot se sorprenen, s’emprenyen i s’ofusquen. Ara han entrat en aquesta tercera fase, en una ofuscació en què ja no hi ha espai per raonar, per negociar amb la realitat. La majoria independentista no pot ser i no serà. Punt.

El referèndum no es podia fer. Van fer-ho tot per evitar-lo, fins i tot usar la violència contra ciutadans pacífics. I finalment van negar que s’hagués fet quan ja s’havia fet: òbviament també neguen i ignoren el resultat. La independència no es pot proclamar, i ho faran -ja ho estan fent- tot per impedir que es proclami: han forçat la interpretació de la llei per posar a la presó els principals dirigents civils de l’independentisme -un autèntic escàndol!- i aspiren a posar un govern titella a la Generalitat. I així i tot, es trobaran amb una proclamació d’independència, que naturalment voldran esclafar i negaran que s’hagi produït. Prohibiran la realitat altre cop. És una mentalitat estranya, infantil: si aquesta joguina no m’agrada, la trenco.

La mentalitat catalana té una altra aproximació a la realitat, més pactista, transformadora i voluntarista, també un pèl naïf. Si la realitat no m’agrada, en lloc de negar-la, en lloc d’atonyinar-la, intento canviar-la, em poso a treballar per acostar-la al meu ideal, per molt difícil i llunyà que sigui. El moviment independentista s’explica així: un gran esforç col·lectiu per intentar canviar una realitat insatisfactòria per vies pacífiques i democràtiques, convencent la gent. És assumir el principi de realitat però no resignar-s’hi.

Ara bé, el bany de realisme està sent dur per a Espanya i per a Catalunya. Espanya està veient que, per molt que negui la realitat independentista, per molt que s’hi barallari a cops de porra i decret, no desapareix: més aviat al contrari, creix. Catalunya està veient que, amb bones paraules, amb raons i vots, amb manifestacions immaculades, l’Espanya intransigent no s’estova, més aviat al contrari: s’embraveix, li surt la bèstia ultranacionalista i autoritària sempre latent.

Si el govern de l’Estat aconsegueix neutralitzar la declaració d’independència de Catalunya, convertint-la només en un gest simbòlic, i pren unilateralment el control de la Generalitat, què passarà? Doncs toparà amb la realitat, amb la resistència: trobarà milers de treballadors públics espantats, esclar, però poc disposats a col·laborar per desmuntar res. No assumiran fàcilment la nova doctrina. Els mestres defensaran el model d’escola catalana amb dents i ungles. Els funcionaris d’oficina trampejaran les noves directives. Els periodistes públics defensaran la llibertat d’informació. Els Mossos es resistiran a posar-se a les mans de la Guàrdia Civil. I, sobretot, una gran part de ciutadans es mantindran mobilitzats contra el nou ordre imposat.

Davant d’això, l’Estat podrà seguir engreixant la llista de presos polítics i repartint estopa al carrer, podrà acorralar entitats i partits, però això no serà vèncer. Això serà imposar-se sobre la realitat, no canviar-la ni fer-la desaparèixer. La realitat independentista seguirà aquí, patint, sí, però carregant-se de més raons i sentiments, com una olla a pressió, fins que torni a vessar de manera imparable, fins que es faci absolutament real i majoritària, més del que ja ho és ara. Fins que la realitat s’imposi.

stats