Opinió 15/04/2014

Enrocat en terra amiga

Catalina Serra
3 min

D es de la seva terrassa veu la mar al fons dels terrats de Barcelona. “Cap allà hi ha Mallorca”, diu assenyalant la direcció del seu refugi. Hi deu ser ara, arrecerat del vent a la Colònia de Sant Pere, el llogaret que havia conegut de petit i al qual va tornar, aconsellat per Miquel Barceló, per trobar-hi la Mallorca que ja donava per perduda. Emili Manzano (Palma, 1964) és periodista, escriptor i, sobretot, un dels millors divulgadors de la cultura i la literatura que hi ha per aquestes terres. Ara, a més, s’ha “reinventat” en productor audiovisual. Té una àmplia carpeta de projectes que, en alguns casos, esperen que els temps, i sobretot els diners, bufin més favorables per als programes culturals. El maig comença l’enregistrament d’una sèrie sobre música clàssica que té com a protagonista Jordi Savall. Mentrestant, espera poder iniciar la segona tongada d’En filosofia, el programa de divulgació filosòfica que va dirigir al 33 fa dos anys. Ja fa trenta anys que viu a Barcelona, on va arribar el 1984.

QUAN DECIDIRES QUEDAR-HI? “Mai. No ho he decidit mai, quedar-hi. Més aviat vaig enrocar, com quan vas a pescar i el volantí queda enrocat. A mi, les circumstàncies professionals i personals m’han fet quedar, però mai he pres la decisió conscient de viure a Barcelona”. Comenta que de jove sí que se’n volia anar. “De fet, vaig cercar una carrera, Romàniques, que no es feia a Mallorca per poder sortir, però el segon any ja em vaig passar a Hispàniques. Era la necessitat de córrer món, però sempre he tingut present la tornada”. D’estudiant col·laborava ja amb el Diario de Mallorca i, en acabar, va passar a fer-ho amb la secció de cultura de l’ ABC. Vingueren després deu anys de relació amb La Vanguardia i, més tard, amb El País. Tanmateix, varen ser els programes televisius literaris, primer el Saló de lectura a la televisió local BTV -que li va valer un Ondas i altres guardons- i L’hora del lector a TV3 els que li varen donar reconeixement. Entremig, va dirigir durant nou mesos l’Institut Ramon Llull. “Estic satisfet de la vida professional”, diu.

QUÈ VARES INNOVAR? “La innovació va ser no voler innovar”, explica. No pretendre cercar noves fórmules televisives, sinó quedar-se en l’essència. Fer divulgació cultural, parlar de les coses sense voler abaixar el nivell per fer-ho més accessible. Es tracta de pensar que el públic és intel·ligent i l’has de tractar com a tal. T’ho agraeixen. Hi ha una minoria que és culta, sensible, curiosa i exigent, i aquesta se sent afalagada de tenir un programa que s’hi adreça”.

UNA DOBLE IDENTITAT? “Les identitats, de tot tipus, no són uniformes ni immutables, són voluntàries. Jo em sent un mallorquí que viu a Barcelona. I puc ser un català de Mallorca. No som gaire amic de les banderes i les pàtries. Això sí, sent que pertany a una terra, a les seves olors, a la seva llum, a l’accent. A una terra a la qual, quan hi tornes, dius, ‘això és casa meva”. Aquesta casa seva és una illa que, diu, “pateix unes agressions ambientals i culturals tan grans que no s’entén com aguanta i no es trenca”. Està orgullós de la fermesa amb què la gent aguanta les envestides. “El mallorquí fa anys que ha reaccionat i que lluita per la terra. No oblidem que la mobilització per la Dragonera és del 77. I ara, després dels atacs dels darrers anys, s’ha tornat a deixondir”.

stats