Misc 06/04/2014

Enemics de l’ànima

i
Ignasi Aragay
3 min

Tinc un col·lega al diari -un etern amic en potència- que sempre m’empeny a ser més desconfiat davant el món, en especial davant els poders del món. Em fa sentir complex d’ingenu. Intueixo que té raó, però alhora hi ha algun instint que em porta a desconfiar de la seva desconfiança. Necessito creure en les persones, també en les que tenen poder, tot i que no ens ho posin fàcil. En realitat, potser és que també necessito confiar en mi, que poc o molt també en tinc una mica, de poder.

Esclar, és més fàcil confiar que desconfiar. Però alhora cal ser perfectament conscient que també és més fàcil tenir bons enemics que bons amics. L’enemistat, a més, és una cuirassa perfecta. No hi ha res com un enemic de bandera per anar pel món, per unir voluntats que d’altra manera no casarien i per foragitar les pròpies inseguretats, els dubtes. L’amistat sense additius demana, en canvi, esforços ingents que poca gent està disposada a fer. Demana, per exemple, confiar en l’altre. I esperar que no et decebi, esclar.

La família, com que és obligatòria, també exigeix dedicació, però una dedicació obligatòria sempre és més fàcil que una de voluntària. La família sí que és una unitat de destí en lo universal : n’hi ha arreu del món conegut. És la cara més antiga de la globalització. I és el nucli essencial dins la societat, en el si del qual s’exerceix poder del bo, és a dir, d’aquell que sembla invisible. Un poder, per cert, del qual desconfiem poc, tret de quan hi ha la febrada adolescent. Una família és com una start-up : tothom hi treballa cobrant poc, en un clima suposadament col·laboratiu, fent xarxa.

En jiddisch hi ha una paraula, basher, que vol dir alguna cosa semblant a destí i que es fa servir per designar el company de l’ànima, és a dir, aquell o aquella que és alguna cosa més que un amic: la mitja taronja, la parella a partir de la qual es basteix una família. En un basher hi confies a cegues. La relació que hi mantens és d’una amistat puríssima. De fet, és una bogeria.

Gerarld Durrell enceta la meravellosa obra La meva família i altres animals amb una cita de John Dryden: “La bogeria produeix un cert plaer que només els bojos coneixen”. Sí, esclar, és aplicable a la seva família en aquell Corfú mític, però gosaria dir que també a totes les famílies i totes les amistats. És de bojos confiar en els altres, però hi acabes trobant una mena de plaer.

En realitat, el meu col·lega escèptic i desconfiat, el meu amic potencial, sap que la fe més gran és la fe en els éssers humans. Sens dubte confiar en les persones demana unes bones dosis de fe veritable, de confiança autèntica. D’alguna manera, implica fer dels homes uns semidéus, com els daimons grecs. Esclar, ens costa creure en un Déu, en els déus i en els semidéus, però, en canvi, sí que sentim la necessitat de creure en el que creuen totes les divinitats que ens hem inventat: en la bondat i la bellesa.

Com que és important saber estar-se de dir l’última paraula en una discussió, acabaré aquest article fugint d’estudi i cedint la paraula a un tercer. Que parli Jordan Raditxkov, conegut com el Kafka búlgar, en una cita que manllevo de Gregorio Luri. Deia Raditxkov: “ La bida es una ermosa fraçe plena de faltes d’ortografia ”. Confiar en els altres també deu ser això, una imperfecció constant, un impossible, una acumulació de decepcions... i algunes alegries. Una suma de faltes d’ortografia que al capdavall produeixen un resultat bell, com aquella primera redacció escolar que desprèn autenticitat enmig del caos formal.

I encara, per acabar del tot, ara sí. Blai Bonet deia alguna cosa així: el mal no és consubstancial a l’existència sinó que és la infantesa de l’existència.

stats