Misc 14/04/2014

Encara ens queda ‘Blade runner’

i
Antoni Bassas
2 min

Del Barça en penso el mateix que vostè o pitjor, però no serà avui quan m’hi estendré. Demà passat és la final de Copa contra el Madrid i, amb milers de barcelonistes a punt de fer cap a València, no són hores de fer-se mala sang sinó de sortir cap a Mestalla, guanyar la final i portar el trofeu a Barcelona, perquè en mans de Sergio Ramos ja sabem com acaba.

Sí, el cor em diu una cosa i el cap una altra, a mi també. I si parlés el fetge, no acabàvem. Però jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. El 1983 vaig veure Maradona i Schuster liderar una revolta contra la directiva de Núñez perquè volien jugar un amistós a Alemanya en vigílies de la final de Copa contra el Madrid a Saragossa. I el Barça va guanyar 2-1. Al darrer minut Julio Alberto va centrar des de l’esquerra i Marcos va fer una rematada en planxa que Schuster (sí, sí, el mateix de “ No hace falta desir nada más ”) va rubricar amb una botifarra al Madrid. Com plorava Núñez a la llotja.

Cinc anys després, el 1988, a Madrid, he vist tota la plantilla del motí de l’Hesperia revoltada contra Núñez pels contractes i les retencions d’hisenda. Impossible preparar pitjor una final. I van guanyar-li a la Reial Societat de Txiki i Bakero. Esclar que Àngel Mur em va dir: “Només he vist dues finals en què els jugadors han sortit disposats a morir: Basilea el 79 i aquesta de Madrid”. I la veritat és que no se’ls veu gaire disposats a res, darrerament. De l’ambient al final del partit, en parla aquesta declaració de Núñez després de passar pel vestidor, on va ser rebut amb fredor pels jugadors: “M’alegro que hagin vingut tan pocs seguidors, perquè així hem pogut treballar amb serietat”.

Dos anys més tard, el 1990, una final de Copa contra el Madrid a València va canviar la història del Barça. Cruyff estava sentenciat si la perdien. Quin Barça teníem aleshores, que en la cèlebre assemblea de compromissaris del “per favor… demano… demano”, un soci va agafar el micròfon i va afirmar: “Em conformaria a pagar el mateix que els socis del Madrid i a guanyar la meitat de títols que aconsegueix aquest club”. Cruyff no va convocar Milla, el 4 que ell s’havia inventat, perquè no volia renovar-lo a preu de crac sinó de jove promesa, i el Madrid li va fer una oferta molt millor, al noi. I cap a Madrid que se’n va anar. Ramón Mendoza, president dels blancs, va arribar a València afirmant: “ He soñado que hacemos un gran partido y que nos proclamamos campeones ”. Va guanyar el Barça per 2 a 0. El capità del Madrid, Chendo, va pronunciar unes premonitòries paraules: “ Lo que más me jode es que hayan ganado la Copa del Rey unos que no son españoles ”. I això que xiular la Marxa reial encara no era tendència.

La vida del Barça ha estat un nyap, moltes temporades. Però això de demà passat a València és futbol, més encara, és una final de futbol i contra el Madrid. I encara que el cor em diu una cosa i el cap una altra, m’agafo al cor blaugrana. Perquè jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. I dijous, si és el cas, ja passarem comptes.

stats