Elogi dels diners

El caràcter fenici típicament balear fa que acceptem els doblers vénguin de qui vénguin. I amb el turisme gai, no n’havíem de fer una excepció. Això ens fa ser un país més obert, més tolerant i ‘guai’? En absolut. Només denota que som bons negociants i que sabem posar bona cara si el botí ens interessa. De fet, som una societat que s’ha especialitzat a dejectar els turistes que aporten gairebé la totalitat del nostre PIB. La destrucció del territori, la sobreexplotació dels recursos hídrics o la venda de la nostra identitat és quelcom que hem fet de manera voluntària perquè ens compensava, però sempre ens hem estimat més culpar-ne els nostres visitants.

Els balears volem les roses, però no les espines. I això ens ve d’antic. No és un fenomen que hagi nascut amb les famoses pintades de ‘Tourists Go Home’, epigrama contemporani que qualque sociòleg amateur ha volgut qualificar de crit desesperat d’una col·lectivitat que s’enfonsa víctima de la seva cobdícia. Fa poc més d’un segle, #GeorgeSand i Frédéric Chopin experimentaren en primera persona allò que era la desídia mallorquina. No els férem cas en vida, però Déu n’hi do com hem après a gestionar les relíquies de la seva mort en descobrir la rendibilitat del turisme cultural. Hauríem de recordar que fins i tot es va haver d’anar davant el senyor jutge perquè dictaminàs quina era la cel·la autèntica en què havien reposat els ossets de visitants tan il·lustres. El negoci és el negoci. Per haver-los convidat a partir, no em negareu que no és un bon gir argumental digne d’una novel·la de l’escriptora francesa.

El turisme gai va començar a interessar quan les escoles de finances feren els deures i comprovaren que dos homes fora fills i amb ganes de divertir-se suposaven un nínxol de mercat que s’havia d’explotar si els prejudicis no ennuvolaven el teu cervell d’home de negocis. El gran capital balear va saber veure que el moviment hippie s’acabava i que les sueques havien descobert l’amplitud de la Mediterrània. Fou llavors quan posaren els seus ulls en els diners de color rosa com a nova font d’ingressos.

Aquest dilluns IB3 Televisió estrena En companyia, un programa d’entrevistes conduït per Neus Albis -la reina balear del tête à tête - amb guió de qui us escriu. El primer capítol està protagonitzat per la família Matutes i, enmig de les diferents converses, allò que realment va sorprendre’m fou la defensa ferma (i jo vaig intuir que sincera) que feia Abel Matutes Júnior, tot i la seva ideologia conservadora, dels drets dels gais que omplien a vessar els seus hotels dia sí dia també. Aleshores vaig entendre moltes coses. En la lluita del col·lectiu LGTBIQ ens havíem pensat -innocents- que tot passava per l’acceptació i la visibilitat, malgrat que, una vegada més, la normalització havia d’arribar a través dels doblers, com gairebé tot en aquesta vida.

Fiturs, World Travel Markets i altres herbes ens han venut Eivissa com l’arcàdia que tot home gai voldria habitar. I potser és cert durant sis mesos. Però què feim la resta de l’any? I no xerrarem del tipus de turisme gai que s’ha potenciat. Sol, platja, drogues, party boats i altres excessos són els titulars que pouen diàriament les portades dels tabloides internacionals. No serà fins a final de temporada quan vénguin les queixes. I tot i així, l’any que ve la roda tornarà a girar. Si se’m permet una mica de demagògia: menys Paris Hilton i més Marià Villangómez.

Per la seva banda, Menorca i Formentera han creat cadascuna la seva marca. El cas de Mallorca, emperò, és diferent. Per una vegada, els nostres governants varen anar per davant nosaltres i hom imagina que quan es declara LGTBIQ friendly una ciutat com Palma, s’hauria de poder passejar tranquil·lament amb la teva parella sense que cada quatre passes uns ulls sotjadors vigilin com dos homes van agafats de la mà. I no és així. Definitivament, Palma no és Nova York i la plaça Gomila només fou un miratge de Chueca a la mallorquina que les noves aplicacions per lligar feren innecessària.

Per acabar, aimats lectors, una cosa que sempre he tengut clara: amb els turistes gais passa com amb la immigració: tot depèn de la quantitat de bitllets que duguin a la cartera. Així com una cosa és un moro -d’un país pobre i immigrant- i una altra un àrab -sobren les explicacions i els petrodòlars-, en el cas dels habitants del bell país on els homes desitgen els homes una cosa és un gai i una altra, ben diferent, és un maricón -sobren les explicacions i els prejudicis.