Publicitat
Publicitat

"Al Quebec agrada 'Pa negre', però el que entusiasma és 'Plats bruts' i 'Porca Misèria'"

Quan l'Èric va marxar al Canadà amb una beca el 2004, al Quebec no es podia aprendre català enlloc

Quan l'Èric va marxar al Canadà amb una beca el 2004, al Quebec no es podia aprendre català enlloc. Gràcies als seus esforços, el 2007 van arrencar a la Universitat de Mont-real els primers estudis de llengua i cultura catalana, que a partir de l'any vinent s'ampliaran fins a convertir-se en un curs de primer cicle amb 30 crèdits. L'Èric no només hi imparteix classes, sinó que s'ha convertit en un dinamitzador infatigable de la cultura catalana a la ciutat i un ambaixador natural de Catalunya al Quebec. I les seves observacions sobre les diferències entre un país i l'altre no només les fa en qualitat de català a l'estranger: des del 2011 és ciutadà canadenc i, per tant, manifesta amb ironia, "súbdit dels Borbons i dels Windsor a la vegada".

Com s'explica que no hi hagués estudis de català al Quebec fins fa uns anys?

És molt curiós, perquè fa més de 30 anys que hi ha intercanvis entre Catalunya i el Quebec a tots els nivells. Però és un tema que depèn molt de la presència als centres d'algun professor sensibilitzat que conegui i contacti amb la Xarxa Universitària de l'Institut Ramon Llull. I Mont-real havia de formar-ne part, òbviament.

Quina mena estudiants s'interessen pel català?

N'hi ha que estudien ciències polítiques, d'altres filologia, però curiosament tenim molts estudiants d'hispàniques interessats en els paral·lelismes i diferències que es poden establir entre l'estat canadenc i l'espanyol.

Quines són aquestes diferències?

La falta de cultura democràtica. Al Quebec desconcerta moltíssim que aquí hi hagi un debat sobre el dret a decidir, sobre si es pot fer un referèndum. Sempre dic que, en realitat, les grans diferències entre el Quebec i Catalunya són les que hi ha entre el Canadà i Espanya.

Aquí sempre s'ha vist el Quebec com un referent. Passa el mateix allà? Ens miren amb curiositat?

Abans no, però amb tot el rebombori mediàtic que s'ha generat ara es fixen molt en nosaltres. Un exemple: fa uns anys, els mitjans seguien l'actualitat catalana a través del corresponsal de París, però avui cobreixen els grans esdeveniments amb enviats especials.

Per a un quebequès, té sortida estudiar català?

Sí, i tant. Un alumne s'ha convertit en traductor oficial de català del Quebec i d'altres fan traduccions acadèmiques o literàries. I una estudiant va treballar a l'atenció telefònica del Circ du Soleil.

Què els sobta més de Catalunya, als alumnes?

El fet mil·lenari. Que s'hagin d'empassar mil anys d'història els agafa desprevinguts. També els interessa molt l'actualitat i els moviments sobiranistes. I sobretot els sorprèn que a Catalunya sigui la societat civil la que tira del carro del sobiranisme, i no un partit polític, perquè al Quebec passa el contrari.

Dirigeixes la Mediateca dels estudis catalans. Al Quebec, són més de Pa negre o de Plats bruts ?

Totes dues coses funcionen molt bé. Les projeccions de cine tenen molt d'èxit, però el que entusiasma a les classes són els episodis de Plats bruts o Porca Misèria .

No sé d'on treus el temps, però també presideixes el Casal Català del Quebec. Amb colla castellera!

Això és mèrit d'un quebequès que va fer una estada amb els Castellers de la Vila de Gràcia i va tornar convençut que s'havia de crear una colla. I, al final, els castells han esdevingut claus en la reactivació de la comunitat catalana i catalanòfila del Quebec.

Has escrit un llibre sobre l'exili català al Quebec.

M'hi va incitar la primera alumna del curs, la Francine, filla d'exiliats catalans, que va fer un treball increïble de memòria familiar. A partir d'aquí vam voler fer un pas més i vam reunir onze testimonis d'exiliats al Quebec. Va costar, però l'exemple de la Francina els va ajudar.

És un exili molt desconegut, fins i tot a Catalunya.

No va ser nombrós. Alguns catalans hi van arribar des de França i d'altres a través de l'Amèrica Llatina. Però al Quebec hi ha exiliats cèlebres com el novel·lista Jacques Folch-Ribas, que va travessar els Pirineus el 1939 i, després de moure's en els cercles de Camus i la gauche fantastique , es va instal·lar al Quebec als 50. La seva carrera literària és molt prestigiosa i premiada, va ser finalista al Goncourt. Malauradament, no hi ha cap llibre seu traduït al català. Però estic fent contactes per posar-hi remei, aprofitant que a l'última obra, Paco , ha novel·lat la seva història personal.

Confessa que enyores el pa amb tomàquet.

I tant que sí. I el Mediterrani! Les noves tecnologies han transformat la relació dels immigrants amb el país d'origen: de camí a la feina escolto la tertúlia de RAC1 i tornant la de Catalunya Ràdio. I a l'iPad sempre hi tinc l'ARA. Però hi ha coses que és inevitable enyorar.