Divagació d'estiu

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsL'aire és fresc. La pluja torrencial de diumenge va fer molts desastres, però ens ha deixat aquest benefici: l'aire és fresc.

L'aire és fresc i les siluetes de les coses es retallen amb una netedat sobtada. Ha desaparegut la calitja que les embolcallava i la pols que les enterbolia, en els carrers que baixen de la muntanya, hi ha pedruscall, sorra, brossa, deixalles de la torrentada de diumenge. Però tot rentat, polit, lluent a conseqüència de l'assot de l'aigua i del fregadís de la davallada. Alguna paret de tanca s'ha enrunat, però la seva ruïna no ofereix un aspecte indecís i dubtós, sinó que presenta al sol unes ferides netes com si haguessin estat tractades per un cirurgià actiu amb un desinfectant implacable. Els herbeis d'alguns jardins han estat devastats i en lloc de la seva verdor, mantinguda artificialment per brolladors giratoris, presenten un munt de llot i de sorra... [...]

Vosaltres direu que si jo contemplo les devastacions del temporal darrer amb tanta serenitat i fins amb una mica de delectació estètica, és perquè ni els jardins inundats, ni les porteries trasbalsades, ni les estacions subterrànies fetes malbé, són cosa meva.

I no: no és ben bé així. El meu egoisme no arriba a aquests extrems. La meva positiva delectació davant d'aquests desastres urbans, ve d'un altre origen. Ve... ve que són clars, nets i definibles!

¿Us estranya? Tot contemplant-los hi trobo com un repòs de l'obligació de viure entre tantes devastacions d'un altre ordre que no apareixen ni netes, ni polides, ni definibles.

Els desastres que tenen aquestes qualitats rai! No són desastres: són problemes. Són problemes que, gràcies a llur plantejament precís, tenen solucions abastables. Però, aquest setge insidiós de les inquietuds morals, aquesta vaguetat de les idees i dels sentiments dins les consciències, aquesta desorientació dels preconitzats a l'orientació... això, això és el que mareja.