Publicitat
Publicitat

Dietari d'estiu (4)

L'agost ja s'acaba, el setembre s'anuncia, el pas del temps és implacable. Amb el setembre arribaran les figues i els raïms (tot i que ara ja n'hi ha, ara hi ha de tot i vés a saber d'on ve), i sobretot amb el setembre arribarà la Diada per antonomàsia, la del dia 11, aquest any encadenada. Una cadena humana travessarà el país, de sud a nord, per indicar, de moment, que volem decidir el nostre futur, per indicar, sobretot, que volem que aquest futur no depengui més de les arbitrarietats espanyoles, de l'espoli, de l'insult, de la incomprensió de la nostra idiosincràsia.

Quan ens hàgim desempallegat d'aquest llast insuportable que és Espanya, llavors serà el temps de les nostres baralles pròpies. Perquè és evident que una Catalunya portada com l'han portat fins ara, com la porten ara, a molts no ens agrada.

Llegeixo un diari d'un d'aquests dies, no puc dir de quan, perquè una de les gràcies de l'estiu és no comprar diaris i llegir els que trobes pels bars, tacats d'oli i cafè amb llet, antics i rebregats. És divertit llegir les notícies amb tres o quatre dies de faisandage . N'he llegit una que m'ha inquietat i que em mostra en quin país haurem de viure. El conseller Mascarell ens fa saber que aquell "mític i envejable" projecte de fer una sucursal de l'Ermitage al port de Barcelona continua ben viu. I jo que, il·lús de mi, em pensava que ja ens n'havíem alliberat del tot! Doncs no. El conseller ens recorda que el projecte és privat, que no ens espantem, que no ens costarà res. No, si a mi el que m'espanta no és que ens costi els diners que no tenim, sinó el projecte mateix. Aquest disbarat, propi de Las Vegas o de Dubai, que potser ajudarà a fer de Barcelona aquesta ciutat casino en què la volen convertir, però que no ajudarà a fer-ne una sòlida capital cultural d'un país. A Barcelona ja en tenim, de museus, i molt bons. I aquests turistes creueristes, com en diuen, el que han de fer és pujar a Montjuïc, al MNAC, a la Miró, on hi ha obres de primera categoria internacional. I no posar-los les coses fàcils perquè no surtin del port i conduir-los com un ramat a l'Ermitage-Barcelona, on no trobaran res que els expliqui el país que visiten. On no trobaran res més que una marca. Aquests turistes que només visiten marques no són pas els que ens interessen per al nostre país. La conselleria i l'Ajuntament el que han de fer és preocupar-se perquè el transport a Montjuïc sigui fàcil, perquè pujar al MNAC no sigui una odissea com ara. Amb escales automàtiques espatllades, amb bandolers que t'atraquen, amb un pet de sol que estavella les pedres, amb una pujada feixuga en la intempèrie plujosa o ventosa. Com que és tan complicat pujar a Montjuïc, fem per als nostres turistes un museu arran de mar. Posem-hi una marca que ven, i encara que a dins no hi hagi res, doncs és igual, hi aniran obedients si els operadors els ho indiquen. Barcelona, ciutat casino, capital de què? Art català, què és això? Aquí el que ven són les marques, ja siguin Ermitage o Thyssen. A mi m'agradaria saber què hi guanyem amb un disbarat així. O qui hi guanyarà amb un disbarat així, perquè algú bé hi guanyarà alguna cosa. O no?

El conseller parla d'una bona col·lecció. Voldria saber què entén per una bona col·lecció. A Barcelona es guarda la millor col·lecció d'art romànic del món. ¿No val més potenciar-la, fer-ne la visita indispensable, que no pas fer-nos creure en una col·lecció mediocre de pintures de tercera fila? És que ja ningú no té seny a Catalunya?

Ara bufa una tramuntaneta gràcil que mou les fulles sedoses de l'acàcia del veí. Fa un sol net que fa brillar totes les coses com si fossin de cristall. M'imagino la platja de Riuet, on aniré d'aquí una estona. És una platja de sorra granada, amb dunes, unes casetes de bany antigues, un xiringuito dalt d'una duna, banderes que onegen. No sé per què em fa pensar en una pintura de Hopper. Per la llum, segurament. I per una certa desolació. L'aigua hi acostuma a ser cristal·lina. I freda, com m'agrada. M'estiraré a la sorra, deixaré que el sol se'm posi a dins, que m'alliberi una mica de les meves cabòries nacionals, diguem-ho així. I pensaré què faré demà per sopar, que tinc convidats. No hi ha cosa que em distregui més que somiar un menú perfecte, pensar què he de comprar al mercat, l'ordre d'elaboració dels plats, què puc preparar ja al matí, què caldrà fer a darrera hora. Qui dirà els plaers de la cuina? M'endormisco pensant en un enorme cap-roig que em fa l'ullet.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF