Molta de gent ho desconeix, però el passat primer d’agost va entrar en vigor el Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica, signat a Istanbul el maig de 2011 i ratificat per Espanya. El document resulta sens dubte clau per garantir a les dones, ara i en el futur, una vida lliure de violència de gènere, però també, en vista de les actuacions i retallades per part de les administracions en els darrers anys, genera un seguit d’interrogants i paradoxes que el poden convertir en paper banyat. Si no, com s’explica que s’estigui reduint progressivament i de manera considerable el pressupost destinat a actuacions de prevenció i atenció a les víctimes de violència de gènere? O que el govern continuï ignorant el que diu l’exposició de motius de la Llei Integral contra la Violència de Gènere?: “Els poders públics no poden ser aliens a la violència de gènere, que constitueix un dels atacs més flagrants a drets fonamentals com la llibertat, la igualtat, la vida, la seguretat i la no discriminació proclamats en la nostra Constitució. Aquests mateixos poders públics tenen l’obligació d’adoptar mesures d’acció positiva per fer reals i efectius aquests drets, removent els obstacles que impedeixen o dificulten la seva plenitud”.
Ara fa deu anys, i amb un consens avui inimaginable, aquella llei posava en l’agenda política el que fins llavors era considerat un problema “domèstic”, un delicte invisible que patien milers de dones i que s’havia de solucionar dins l’àmbit familiar. Afortunadament, hem avançat molt i la immensa majoria de la població reconeix en la violència masclista un símbol innegable de la desigualtat existent en la nostra societat i una de les formes de discriminació més injustes que es poden donar. No obstant això, les mesures d’austeritat (i, per què no dir-ho, la manca de voluntat política per atacar el problema de manera contundent) ens fan fer passes enrere, i això és quelcom que no podem acceptar.
Sovint s’ha identificat la violència de gènere amb les classes baixes i s’ha reduït només a les dones assassinades. Però, per una banda, les xifres demostren que la violència és transversal i es dóna a totes les edats, classes i grups socials; per una altra, encara que la mort sigui la màxima expressió del masclisme imperant, hi ha multitud de formes de discriminació que fan de la vida de moltes dones un autèntic infern: des del maltractament físic (galtades, empentes) fins al psicològic, que pot suposar una constant humiliació que alguns impresentables veuen “normal” en la vida en parella.
Us imaginau que en els darrers deu anys haguessin estat assassinats 700 guàrdies civils, o 700 taxistes, o 700 periodistes, o 700 el que vulgueu? Per què no s’ha creat l’alarma social que qualsevol dels exemples anteriors hauria produït, en el cas de les dones mortes a mans de les seves parelles i exparelles?
La vessant punitiva, policial i judicial és imprescindible en la lluita contra la violència de gènere, però només podrem acabar amb aquesta xacra social des de l’educació i la conscienciació de la ciutadania. Fins que cap dona no sigui discriminada pel simple fet de ser-ho, fins que a treballs iguals hi hagi salaris iguals, fins que deixem de riure les gràcies masclistes, fins que els nostres fills i filles siguin educats en igualtat, tant a l’escola com a casa, fins que no s’acabi amb la desigualtat, origen últim d’aquesta injustícia, haurem de continuar parlant de dones humiliades i assassinades, de dones que viuen amb por, de dones que no han pogut gaudir d’una relació i que a sobre s’avergonyeixen de la seva situació.
Dues de les actuacions dutes a terme pel Partit Popular en aquests darrers anys no van precisament en la direcció adequada per eradicar el problema. Una, l’eliminació de l’assignatura Educació per a la Ciutadania, titllada pels sectors més conservadors i reaccionaris (l’església catòlica entre ells) d’adoctrinament inacceptable, però que resulta necessària per transmetre els valors d’igualtat que farien inviable la violència; i dues, la reforma de la llei de l’avortament impulsada per l’inefable Gallardón, que lluny de limitar els mecanismes de violència estructural de gènere, els agreuja. La privació del dret a decidir que la dona té suposa un acte d’humiliació, una forma de menyspreu que vulnera el principi d’igualtat que, almanco en teoria, caracteritza les societats democràtiques.
La violència contra les dones ha de ser un dels punts fonamentals en qualsevol agenda política, allunyant-lo de partidismes i d’austeritats pressupostàries. Malauradament, en els darrers anys estam retrocedint, per una crisi que condemna moltes dones a callar i a aguantar, però també per unes decisions polítiques que incrementen la desigualtat i, per tant, priven les dones de la seva llibertat i de la seva dignitat com a persones.
