Publicitat
Publicitat

"La Riera' és un mirall deformat dels anhels, vicis i virtuts de la societat"

David Plana, director argumental de La Riera

Fa quatre anys que els migdies de TV3 van canviar els carrers de Sant Andreu i Sants per l'imaginari poble maresmenc de Sant Climent. La Cinta i el Peris van deixar pas a la Mercè Riera, als seus fills i els seus fantasmes. Ara els Guitart i els Almeda ja són com de la família per a molts catalans. David Plana, director argumental de La Riera , i el seu equip de guionistes són els pares d'històries que ja s'han guanyat un lloc en l'imaginari col·lectiu d'aquest país.

La Riera va enganxar des del principi, i això que feia gairebé una dècada que passàvem el migdia amb El cor de la ciutat ...

Estem orgullosos del recorregut de la sèrie perquè a nivell de guió ens hem trencat molt el cap perquè no s'allarguessin innecessàriament les històries, per no sentir allò de "Ja no sabeu què fer". És una reacció que s'ha d'entendre, entres cada dia a casa de la gent, l'espectador estableix una relació molt forta amb la història i els seus personatges.

Són com de la família. Cada espectador creu tenir un petit guionista dins. ¿Modifiqueu el guió en funció del que la gent voldria veure?

La nostra feina no és satisfer l'espectador, el que fem amb ell és un joc de seducció. Ara et porto per aquí, ara per allà... És la part més divertida, i sobretot pensar quin efecte produirà un gir de guió, perquè la gent intenta avançar-se i endevinar-ho. Es tracta de sorprendre'l. La gent vol que passin coses que, si fem realitat, perden l'interès. Tothom veia que en Sergi i la Maribel estaven destinats a acabar junts... però no.

Un altre vici d'espectador: quan algú mor, estem convençuts que a l'actor li ha sortit una altra feina.

Esclar que aquest cas es dóna, però la majoria de les vegades ho decidim nosaltres. Estem explicant una història i necessitem que passin coses. En el cas del Jofre, per exemple, teníem moltes ganes d'explicar el que passa en l'entorn d'un jove mort d'aquella manera. Així s'obre la trama d'en Salva, el dilema "I tu, què hauries fet"? Posar-nos en la pell de l'altre. L'hauries ajudat?

Potser la majoria de les preguntes que ens fem són sobre l'actitud de la protagonista, la Mercè Riera.

Crec que precisament el que més agrada a l'espectador de La Riera és que els personatges són contradictoris i imprevisibles perquè són moralment perversos. No saps mai si de cop algú horrible farà una acció noble o a la inversa. Quan vaig presentar el projecte tenia en ment que volia una sèrie en què no puguis saber on aniran els personatges perquè tenen una moral variable.

Les telenovel·les, a diferència d'altres formats televisius, sempre han quallat molt a TV3.

Les societats necessiten la ficció per explicar-se. La sèrie és un mirall deformat dels anhels, vicis i virtuts de la societat. La ficció retrata coses no evidents però que formen part de nosaltres. Aspectes ocults de la manera de ser pensar i funcionar d'una societat.

Una manera de funcionar força fosca, la dels Guitart.

Ens hem centrat en aspectes turbulents, sí, hem obert trames dures a nivell de sentiments com la venjança, l'ambició desmesurada, el desafecte entre pares i fills. De fet, la primera temporada acaba amb una persona deixant morir el seu marit, és molt negre. Hem dedicat tota aquesta temporada i les anteriors a reflectir que aquest moment de debilitat terrible pot ser humanament comprensible.

També heu parlat de la pederàstia. ¿És el tema més sensible que heu tocat?

Sí, però no ens ho plantegem com un tema . Potser anys enrere sí que es veia la necessitat de presentar temes candents en la societat, explicar-los des de diverses perspectives. Però ara l'espectador ja és prou madur, no cal explicar-li què ha de pensar. No crec que la ficció hagi d'alliçonar. El tema d'en Mauri ens interessava per veure què passa amb la família d'un pederasta i amb les seves víctimes.

Sembla que amb els anys la telenovel·la ha deixat de ser una cosa de tietes . Ha canviat, el públic?

Molt, ho hem arribat a trencar, especialment ara que la sèrie també s'emet a la nit i per internet. Aquesta transversalitat em satisfà, però també és cert que hi ha gent a qui encara fa vergonyeta reconèixer que la veu. Em fa riure molt quan de vegades em ve algú i em diu, primer de tot, "Ei, jo no me la miro eh... però la trama aquella d'en Claudi que..." i m'explica tot l'argument!

Per acabar, saps que t'ho he de preguntar... i jo sé que no em podràs dir gaire res. Com anirà la temporada vinent?

Volíem que la quarta temporada fos de tancament perquè la cinquena obri elements nous. Les històries tenen el seu cicle i s'han de saber tancar. Obrirem temes nous i espais nous que no havíem pogut tenir a la quarta. Com a guionista és un plaer perquè l'espai genera coses noves, personatges nous... i fins aquí puc explicar.