Opinió 11/01/2014

Cristina i les males presumpcions

i
Miquel Capellà
2 min

Si els estrategs que han rodejat la família Urdangarin-Borbó s'ho haguessin agafat tot amb un poc més de calma i esperit reflexiu, la infanta Cristina no hauria hagut de passar pel calvari judicial i mediàtic que està patint. Els errors bàsics són, per part del senyor Urdangarin, que és un bon bergant, tres: no haver acceptat, tan aviat com va veure que l'havien enganxat, les primeres culpes que li atribuïen, que no eren totes, tota vegada que la investigació era als seus començaments.

Molt probablement, admeses les culpes inicials, amb signes aparentment creïbles de penediment, ni els fiscals, ni la policia, ni el jutge Castro, ni l'Agència Tributaria ni els mitjans de comunicació no haguessin anat molt més enllà i, a hores d'ara, tancada la instrucció, es parlaria de la princesa Cristina com d'una víctima que per amor, o per mal amor, havia hagut de patir alguna sacsejada immerescuda.

El segon, el fet que la supèrbia d'Urdangarin, afegida, molt probablement, als mals consells tècnics, el dugueren no solament a negar el que ja era evident, sinó, a més a més, a intentar fer-ne culpable dels seus propis actes i com a responsable únic qui havia estat soci de la majoria de les seves bauxes de "jo sóc qui sóc i vostès paguin", i perderen, em creguin, la gran oportunitat, tercer error, de signar un pacte amb el senyor Torres i reduir les responsabilitats d'ambdós. Va haver-hi un moment en què el pacte entre els acusats Urdangarin i Torres semblava evident: ens repartim les culpes, dividim les condemnes a la baixa i tanquem el cas. L'únic que hauria quedat pendent hauria estat fixar el total de la compensació a favor de qui calgués, previsiblement a favor del senyor Torres. El gendre d'un rei no hauria de tenir problemes amb aquestes qüestions. Pel que fa a la infanta Cristina, l'error em sembla més evident. Tots aquells que defensen la inimputabilitat de la infanta per falta de proves consistents estan confonent un principi molt elemental: imputar no és condemnar. Per condemnar sí que es necessiten proves concloents. Per imputar, basten indicis fiables o simplement creïbles. Contràriament al que diu Miquel Roca, admirat misser i excel·lent persona, la qüestió no és el fet de la imputació, la qüestió és, simplement, si la infanta ha de declarar o no. I per això no es necessiten aquestes evidències irrefutables que inicialment i de manera sorprenent i extemporània reclamava el fiscal Horrach. Les mateixes proves i evidències que avui exigeix la defensa de la infanta. Hi ha prou elements de convicció, recollits en la interlocutòria del jutge Castro, que justifiquen que l'instructor reclami la presència de la infanta Cristina a la seu processal pertinent perquè declari, respongui les preguntes que se li facin i tingui l'oportunitat de quedar lliure de tota culpa o sospita processal, es tanqui la instrucció i, finalment, es jutgin i es condemnin, si cal, els vertaders culpables. I ara, si em permeten, els faré un triple pronòstic: Urdangarin i Torres seran condemnats a penes superiors als dos anys; la infanta acabarà declarant i, quan tot acabi, el jutge Castro serà recordat com un exemple de jutge independent, objectiu i rigorós.

stats