Publicitat
Publicitat

Combatre la pobresa: ¿anem riu amunt?

Fa molts anys, en una comunitat que vivia vora un riu, van veure una persona que s'ofegava i van anar a auxiliar-la. Mentre la reanimaven van veure una segona persona que s'ofegava i, de sobte, moltes més. El riu no deixava de portar gent que s'ofegava. Es van organitzar per fer torns i es van especialitzar per equips: uns els treien de l'aigua, uns altres els reanimaven, uns altres els assecaven, etcètera. Però cada dia s'ofegava més gent i no donaven l'abast. Fins que un dia un dels equips es va preguntar... "Però per què cau al riu tanta gent?" "Hi ha gent en perill i no és el moment de fer-se preguntes!", els van dir. Però l'equip es revoltà, deixà la feina entre acusacions d'insolidaritat i va marxar riu amunt a buscar la raó per què passava això. I van descobrir que s'havia trencat l'únic pont de la zona. Abans de trobar solucions, es van fer preguntes com: per què s'ha trencat el pont?, qui n'és el responsable?, qui i com l'havia d'arreglar?

Històries com aquesta es fan servir als cursos per a voluntariat en moltes ONG. Però després de veure els debats generats per l' Informe del Síndic sobre malnutrició infantil , o la idea d'una loteria catalana per ajudar a programes socials, sembla que serien més necessaris als despatxos d'alguns polítics, d'alguns tertulians o en algunes sobretaules d'estiu. Els que ens dediquem fa anys a bregar amb la pobresa, estem molt preocupats perquè estem fent molts passos enrere en el tractament d'aquest tema.

L'informe del Síndic ens està dient que cada dia s'ofega més gent. I podem donar moltes voltes als conceptes i a les dades, però mentrestant va caient més gent al riu. La realitat d'empobriment accelerat és evident i les entitats ja hem advertit prou vegades de la gravetat de la situació. I semblaria que quasi l'única resposta que tenim és la recollida d'aliments.

El bisbe brasiler Hélder Câmara ho explicava fa anys d'una manera clarivident: "Si dono menjar als pobres em diuen sant, però si pregunto per què són pobres, em diuen comunista". Mentre donem menjar ens sentim molt bé, i els mitjans i els responsables polítics lloen les nostres iniciatives solidàries. És fàcil: compromet molt poc i dóna bons rèdits d'imatge. Així, multipliquem els punts de recollida d'aliments i el voluntariat del Banc dels Aliments o de Càritas, i n'hem d'estar orgullosos. Però d'això se'n diu assistencialisme. I no és dolent per se , però és insuficient si és l'única resposta. Aquest és un dels grans aprenentatges dels 50 o 60 anys que fa que treballem les ONGD en països pobres. I no és cap crítica a les institucions que s'hi dediquen, que, a més d'imprescindibles, són les primeres conscients dels límits d'aquest tipus d'apropament al problema.

Tot i que afortunadament Catalunya està molt lluny de ser com el Sudan del Sud, Haití o Burkina Faso, veiem amb sorpresa i indignació com les respostes dels nostres polítics cada vegada s'assemblen més a les que solíem criticar d'aquells països: pilotes fora i ajuts limitats entesos com a dàdives i no com a drets. I maratons i loteries més pròpies de la beneficència d'altres segles. Com si tota la feina feta abans per eradicar la pobresa, i tot el coneixement acumulat, aquí i arreu, hagués estat un passatemps de nou-rics.

I un segon aprenentatge: els equips s'esgoten quan acumulen un temps i tenen la sensació que no estan aconseguint res, sobretot després de reanimar la mateixa gent tres i quatre vegades. I, en comptes de canviar d'estratègia, abandonem. En el món de la cooperació ho anomenem "la fatiga de l'ajuda".

Tornem ara a Hélder Câmara i anem al perquè. La resposta no és tan clara ni immediata com en la historieta que hem explicat al principi de l'article. Aquesta segona part no compta amb tantes complicitats, i els governs s'hi senten assenyalats. Aquí entrem en el terreny dels riscos, però també de les solucions reals. Com en la bona medicina, atenem les causes, i no només els símptomes.

La clau per combatre la pobresa rau a combatre les desigualtats. Critiquem el Síndic, o defensem-lo. Però no ens quedem aquí. Ens cal una mica més de valentia i decisió individual, col·lectiva i política. Podem practicar una solidaritat intel·ligent, amb visió global i projecció de futur. Anar més enllà de l'autocomplaença de l'assistencialisme i fer costat a tots aquells que ja han anat riu amunt. Exigir als que porten el timó que s'atreveixin a plantejar-ho tot. Enfrontar la pobresa requereix valenties més grans que les del dret a decidir. En la lluita contra la pobresa, no partim de zero. Coneixem entitats, gent i països que ho fan i bé. Per cada paquet d'arròs al banc d'aliments, millor cinc euros o cinc tardes per arreglar ponts. Per cada notícia de gales benèfiques, quatre sobre projectes d'aquells que fan créixer el drets, les oportunitats i la dignitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF