Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Canviem de jaqueta

INTENTAR-HO. Quan em pregunten per la meva ideologia, acostumo a dir que intento ser d'esquerres. M'agradaria ser més categòric, exhibir la seguretat d'aquells que tenen les idees clares i un horitzó desemboirat. Però no puc. No crec que sigui l'únic: en el moment present, el desconcert és general i la resposta a la gran pregunta -com sortir de la crisi- no la té cap partit, ni cap família ideològica, la qual cosa explica el sorgiment de partits o moviments desnatats, inodors, que defugen les etiquetes i que ho fien tot a conceptes tan elevats com vagues, com ara transparència, regeneració i futur. Molta gent que es considera d'esquerres -siguem sincers- ho fa per empatia, perquè sintonitza amb una manera de fer i de dir, un cert sentit de l'humor o uns mateixos referents culturals, i no perquè consideri que els partits de l'esquerra siguin capaços de governar millor o treure'ns abans de la crisi. Per això n'hi ha tants que intenten ser d'esquerres, sobretot en l'àmbit socialista: després del desencís amb Zapatero o amb Montilla, aquests desencantats volen arguments tangibles per tornar a votar els seus . Però no els troben amb facilitat.

EN CONCRET. Bé, en l'àmbit social la frontera entre esquerra i dreta no s'ha desdibuixat del tot. Tot fent una caricatura, diríem que l'esquerra és laica, igualitària, propalestina, defensa els drets dels gais i l'atenció als desafavorits; mentre que la dreta és catòlica, individualista, proisraeliana, conservadora i creu que els millors mereixen premi. Però si entrem en el terreny del que és concret, ens trobem que Europa afronta el gran embolic del deute, l'euro i la reforma de l'estat del benestar sense poder culpar del tot ni els uns ni els altres, amb una desorientació total; la gent s'escolta molt més els gurus econòmics que no pas als líders tradicionals. A Espanya, el partit majoritari el formen els que es van desencisar de Zapatero i tot seguit es van desencisar de Rajoy. A Catalunya, el veritable front de batalla és el sobiranisme, que no és d'esquerres ni de dretes, sinó tot el contrari. I fins que no tanquem aquesta carpeta, no podrem obrir la següent.

JAQUETES. En el nostre país, però, com una conseqüència tardana del franquisme, es manté la superioritat moral de l'esquerra sobre la dreta. Els d'esquerres admeten l'etiqueta amb molta més facilitat que els de dretes. L'esquerra -real o impostada- és molt majoritària al món de la cultura, les arts i els mitjans de comunicació, i això li dóna un avantatge moral. Per això, si un vol intentar ser d'esquerres, més li val parlar de política amb gent de dretes, perquè a diferència dels altres, se senten obligats a justificar-se i acostumen a treballar-se un argumentari sòlid. És clar que de sectaris n'hi ha per totes bandes, i que des dels temps d'aquest absurd personatge anomenat José María Aznar el pensament conservador ha sortit de l'armari de forma gradual, fins i tot amb un punt de fatxenderia.

En qualsevol cas, l'estratificació del pensament, la fidelitat malentesa a uns postulats immutables, constitueix un valor reputat, mentre que el canvi de parer, que popularment s'anomena "canvi de jaqueta", té molt mala fama. I jo crec que la nostra democràcia seria molt més sana si abundessin els votants un pèl volubles, que canviessin de vot perquè la vida els ha fet canviar de pensament, o de prioritats, o perquè, simplement, els seus no han governat bé i, en bona lògica democràtica, els altres mereixen una oportunitat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT