Publicitat
Publicitat

El Canadà es va tancant

El primer ministre del Canadà, Stephen Harper, ha convocat eleccions generals per al 19 d’octubre, però no vol que ningú en parli.

Harper s’ha negat a participar en els tradicionals debats televisats i ha preferit enfrontar-se als seus contrincants polítics en entorns més tranquils i menys concorreguts, com els Munk Debates (que se celebren dues vegades a l’any a la ciutat de Toronto) o els debats del CPAC (un canal per cable dedicat a afers públics i retransmissions parlamentàries). Els seus actes de campanya fins i tot incloïen acords de confidencialitat que impedien que se’n pogués parlar, fins que les protestes públiques van obligar-lo a renunciar a imposar un silenci forçat als seus seguidors.

Fins ara, la campanya per a la seva reelecció ha anat totalment en consonància amb el tret característic que ha marcat la seva trajectòria com a primer ministre: la seva absoluta reticència a compartir informació.

Els Estats Units sempre s’han mirat amb enveja el Canadà, que han considerat un refugi de les llibertats, amb control d’armes, seguretat social i un bon sistema educatiu públic.

Però, durant els nou anys i mig que Harper ha dirigit el país, aquesta reputació de govern obert i responsable s’ha anat erosionant. Harper ha fet gala d’un conservadorisme ignorant que ha anat estenent i aplicant d’una manera cada vegada més efectiva. En aquest sentit, ha intentat fer tot el possible per evitar que la gent sabés a què es dedicava el seu govern, amagant-se ell mateix i el Partit Conservador darrere del secretisme, i deixant el país perdut en la ignorància.

La seva relació amb la premsa és obertament hostil. En les seves rodes de premsa, descaradament breus, els seus ajudants investiguen tots els periodistes i trien els que poden fer preguntes. En l’habitual relació de donar i rebre que s’estableix entre polítics i periodistes (una lluita constant en qualsevol democràcia prou sana), Harper simplement ha deixat de donar.

La seva guerra personal contra la ciència ha fet que resulti encara més difícil per als canadencs saber a què es dedica el seu govern. El principal bastió de les polítiques de Harper és Alberta (una província a l’oest del país que depèn de la indústria petrolífera) i el primer ministre s’ha esforçat per protegir les empreses petroquímiques de qualsevol recerca o investigació científica que pogués perjudicar el seu negoci.

L’any 2012 Harper va intentar retirar el finançament als centres de recerca situats a l’Alt Àrtic i va imposar ordres de confidencialitat als científics mediambientals perquè no poguessin explicar el que hi estava passant. Aquell mateix any, als membres del Consell Nacional d’Investigació (NRC, en les sigles en anglès) se’ls va prohibir parlar de la seva recerca amb els mitjans. Els científics d’Environment Canada (l’agència mediambiental estatal), sota l’amenaça de perdre el seu lloc de treball, tenen prohibit debatre les seves investigacions sense rebre abans una autorització. L’aparició a la premsa canadenca de dades i investigacions sobre el canvi climàtic fetes al país han disminuït un 80%. Per primera vegada a la història, el sindicat que representa els científics i investigadors ha deixat de banda la seva neutralitat política per fer campanya contra Harper.

La seva promoció de la ignorància en tots els àmbits s’ha traslladat fins i tot a l’administració. El més sorprenent de tot va ser quan va decidir eliminar el long-form census (una versió ampliada i obligatòria dels formularis del cens que permetia recollir dades sociològiques sobre aspectes molt diversos i aportava informació molt valuosa sobre la població).

Més de 500 associacions del Canadà van protestar contra aquesta mesura, entre les quals hi ha l’Associació Mèdica del Canadà, la Cambra Canadenca de Comerç i el Consell de Bisbes Catòlics del Canadà. En l’era de la informació, el primer ministre va arrabassar al país la possibilitat de recopilar informació sobre ell mateix. A poc a poc, els anys que Harper ha governat han anat enfosquint la vida dels canadencs.

D’aquesta foscor n’ha resultat, com era d’esperar, una de les administracions més corruptes i tacades d’escàndols de la història del Canadà. El seu mandat va coincidir amb l’escàndol de Rob Ford, l’alcalde de Toronto que va admetre haver fumat crack mentre governava al consistori. En un vídeo d’una barbacoa familiar a casa l’exalcalde, Harper lloava la família Ford com una “dinastia política conservadora”.

Alhora, els senadors nomenats per Harper han demostrat més avarícia del que és habitual (al Canadà, el Senat és, per sort, un òrgan de govern sense poders reals que només serveix per recompensar alguns càrrecs políticament). El cap de gabinet de Harper es va veure obligat a dimitir quan es va descobrir que subornava un senador perquè maquillés les seves despeses.

Després de les eleccions del 2011, un dels funcionaris del Partit Conservador, Michael Sona, va ser condemnat per enviar missatges telefònics enregistrats durant la campanya electoral que enganyaven els votants i els feien anar al col·legi electoral equivocat. En paraules del jutge que el va condemnar, Sona era culpable de “menysprear el dret de vot de la gent d’una manera despietada i totalment desvergonyida”. Per a aquestes eleccions, en comptes de fer servir estratagemes tan malèvoles, els conservadors han aprovat la Fair Elections Act [llei d’eleccions justes], que no només endureix innecessàriament els requisits per poder votar sinó que també limita les funcions d’Elections Canada (una agència independent que depèn del Parlament i que vetlla pels drets electorals dels ciutadans). És com si Harper pensés que la seva feina és evitar la democràcia.

Però el pitjor de tots aquests anys de Harper al poder és que tot aquest secretisme i control de la informació no ha beneficiat el país en cap sentit. Les polítiques que s’han dut a terme gairebé no han tingut efecte: han sigut distraccions més que no pas canvis substancials. Ha volgut aplicar mà dura contra el crim i per fer-ho ha construït més presons (a un cost altíssim), just en un moment en què els conservadors nord-americans s’han adonat que la massificació de les presons crea més problemes que no pas en soluciona. I també ha creat una nova llei que permet retirar la ciutadania canadenca a aquelles persones amb doble nacionalitat que han sigut condemnades per terrorisme o alta traïció, la qual cosa provoca que hi hagi diferents classes de canadencs i crea problemes on no n’hi havia.

Per a algú que ha posat tant d’èmfasi en la necessitat de controlar-ho tot, no sembla que el primer ministre controli gaire del que realment importa. L’argument per a tot aquest secretisme és un suposat interès tecnocràtic: Harper volia convertir el Canadà en una mena de Singapur, amb l’única diferència que seria una mica més educat i respectuós amb les lleis.

L’objectiu principal de la seva política exterior va ser la construcció del gasoducte de Keystone (que havia d’anar del Canadà als EUA), que al final no va poder fer realitat. El dòlar canadenc ha tornat a caure a nivells baixíssims, com quan se l’anomenava el “ peso del nord”. La divisa canadenca va sortir enfortida de la crisi global i va aconseguir una posició privilegiada, però Harper va preferir apostar pel que ja coneixia: el petroli. Ara el Banc del Canadà acaba d’anunciar que el país ha acumulat dos trimestres seguits de creixement negatiu: la definició tècnica de recessió. Harper ha sigut un gestor mediocre en tots els aspectes.

Les primeres enquestes el situen a la cua en intenció de vot, però Harper ja ha superat altres sondejos negatius. Ha sigut primer ministre durant gairebé una dècada per algun motiu: va prometre una vida tranquil·la, sense ensurts ni tribulacions. I així ha sigut: l’era Harper no ha sigut terrible, només insulsa i sense cap propòsit. Harper representa la política de la ignorància volguda. I això també té el seu públic.

Guanyi o perdi, Harper deixarà el Canadà més ignorant del que era quan va arribar al poder. De cara a les pròximes eleccions, la pregunta és senzilla però crucial: ¿és aquest el país que volen els canadencs?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF