El pílling. Esport polític que s’està tornant a posar de moda. És un esport de risc. Com en tota transició, n’hi ha que busquen situar-se del costat guanyador per arrambar algun tipus de càrrec o prebenda. A veure què pillen. Hi ha nervis: un moviment en fals, i et quedes descavalcat. Si l’encertes, en canvi, fàcilment pots tenir un seient al Parc de la Ciutadella, un càrrec al Govern o una concessió oportuna. La llista única que el sobiranisme reclama al carrer és, en realitat, la gran oportunitat per als apassionats del pílling. Atenció a tots els moviments i al ball de noms: serà il·lustratiu.
L’antidependentista. L’independentisme està de moda, però en realitat el que realment uneix és l’antidependentisme. La Catalunya autonòmica de cop és una relíquia destenyida, ratada: se li veuen totes les misèries. Després del president Núñez, a qui sembla que aviat tindrem entre reixes, i del president Millet -¿el veurem mai a la garjola?-, només faltava el xou de la caiguda en desgràcia del president Pujol i els seus per acabar de desmuntar el miratge. Ves per on, la sobtada obsessió de l’Estat per trobar xoriços catalans sota les pedres està reforçant l’antidependentisme: cada cop són més els que s’adonen que això no funcionava, que teníem la corrupció al cor del sistema, i que a Madrid ja els anava bé! El dependentisme autonòmic ha quedat despullat. I què ve després del dependentisme?
L’estratègia de la llagrimeta. El dia que a Oriol Junqueras se li va trencar la veu amb Mònica Terribas, es va obrir la veda. Carme Forcadell ja havia establert algun precedent. No us estranyi que en els pròxims mesos, carregats d’emotivitat, amb crisis polítiques de parella i alguns comiats sonats, en tinguem més episodis. Vénen emocions fortes. ¿Veurem algun dia Mas plorant? I de què plorarà l’Herrera, d’alegria o de pena?
‘Mirallisme’. La premsa està agitada. En un país en moviment, tothom busca el centre impossible, i aquest centre, agafant-nos a Gaziel, es diu “periodisme mirall”. La Vanguardia s’ha vantat durant dècades de ser el diari mirall de la societat catalana, una societat que de cop ja no respon al seu patró. El País, fins ara espejo del Regne, amb la web en català acabada d’estrenar aspira a netejar-se el mirall autonòmic (i de passada a trencar l’hegemonia sobiranista dels digitals en català). Però com més necessitat té una capçalera de proclamar la seva fe mirallista, més fa sospitar sobre allò que reflecteix. Avui hi ha pocs miralls plans. La majoria de mitjans són còncaus o convexos, com al Tibidabo. Uns inflen el procés i els altres l’aprimen.
Unitat variable. Tots els sobiranistes tenen a la boca la unitat, sigui per reivindicar-la o per relativitzar-la. ¿Unitat com, per fer què, fins a quin punt, fins quan? Només fins al 9-N? Per als convençuts? Per sumar indecisos? Les unitats populars tenen molt d’atractiu. Les patriòtiques fan basarda. Les unitats plurals són perfectes. Les velles unitats antifeixistes ens creen nostàlgia. Les efímeres ens frustren. Les duradores ens fatiguen. Ara avancem cap a una unitat variable, que és el més semblant que hi ha al gaspatxo: cadascú se’l cuina com vol. I és boníssim.
Desobediència. Paraula tabú entre els dretadecidistes d’ordre que no tenen pressa per decidir i paraula talismà entre els independentistes de tota la vida que tenen pressa, però que fins ara han sigut obedients i no l’han fet servir per no esvalotar el galliner.
Plebiscitàries. Ve de plebs, és a dir, el poble menut. Que deu ser aquell que només sap votar sí o no, oi? ¿O directament val més que no voti, senyor Rajoy? A la Roma clàssica els plebeus no tenien ni veu ni vot. Panem et circenses, i punt. Eren ciutadans no patricis, no eren esclaus. La nostra classe mitjana actual, vaja. La més identificada amb el procés. I la plebs, esclar, vol eleccions plebiscitàries, que ara mateix és l’única via factible per exercir el dret a decidir.
