Misc 30/10/2014

Bloqueig total?

i
E. Giménez-salinas
4 min

Podria inventar-me la història, però és tan verídica com singular. La setmana passada tenia una reunió de l’Associació Europea d’Universitats (EUA) a Hèlsinki. Encara que havia consultat la temperatura i havia comprovat que hi feia fred (a diferència de la tardor de què estem gaudint aquí), poc em podia imaginar que en arribar estaríem a tres graus sota zero i que el meu calçat, una mena de sandàlies d’estil nòrdic i amb mitjons, seria francament escàs.

Amb un vent glaçat digne de recordar, vaig agafar un taxi per arribar al punt de la reunió. Quan vaig fer referència al fred, el conductor em va preguntar d’on venia. “Ara de Madrid -vaig dir-, però sóc de Barcelona”. “Ah, Barcelona”, va exclamar ell. I va afegir: “ Catalonia wants to be independent ”. A partir d’aquí, i amb un anglès no gaire fluid, vaig saber que el conductor era d’origen somali i que tenia dos fills. Que les condicions de vida a Finlàndia no li resultaven gens fàcils, que trobava a faltar el sol de la seva terra i que d’Espanya en coneixia dues coses: el moviment del poble català per la independència i la “tanca de Melilla”. En realitat, però, del procés català en sabia poca cosa, i li va cridar l’atenció que el català fos una llengua diferent de la de l’espanyol i que la lluita per l’autodeterminació ja vingués de lluny. Pel que fa a la qüestió de la immigració, li resultava insofrible veure imatges de compatriotes seus penjats de les tanques i perseguits per la policia, si bé l’única cosa que pretenen és entrar a Espanya per fugir de la misèria.

Ja a la reunió, naturalment molts professors em van preguntar per la situació a Catalunya, sobre el referèndum i si finalment hi hauria consulta; però aquesta ja és la tònica habitual dels darrers mesos. Ara bé, que un taxista somali establert a Finlàndia conegués el conflicte català, em va il·lustrar més que cap altra cosa la internacionalització que ha adquirit el tema.

Som molts els que fa temps que de portes enfora expliquem que el tema no és trivial, que la reivindicació és seriosa i que s’ha estès a una part de la població que tradicionalment no s’identificava amb el pensament independentista. En moltes reunions, especialment a Madrid, ja fa massa que intentem traslladar el fet que ha estat un error banalitzar la qüestió o creure, com es va dir al principi, que això és un suflé que baixarà per si sol i que internament acabarem dividits, o bé que tota la culpa la té el president Mas. No m’estendré en els arguments, ja que són ben coneguts per tothom, igual que la resposta que obtenim quan intentem explicar que el moviment neix de la mateixa societat civil i que no és una febre passatgera. A aquestes altures, a més, les amenaces amb les penes de l’infern fan ben poc efecte sobre els catalans.

En tot cas, la postura del govern de Rajoy sempre ha estat negar el conflicte, atribuir les causes a l’exterior (a la suposada obstinació del president Mas) i respondre amb un únic discurs i, en conseqüència, una sola causa: la legalitat.

Doncs bé, crec que la legalitat s’ha girat en part en contra seu. Rajoy va fer servir l’instrument legal que tenia a l’abast per impugnar la llei de consultes del Parlament i, en conseqüència, el decret de convocatòria. I, malgrat la incomprensió de molta gent, el president Mas va acatar la suspensió decretada pel Tribunal Constitucional. Més enllà del fet que defenso el dret a decidir, sempre m’ha semblat un error que el govern de Madrid no volgués negociar o si més no parlar: mentre dialogues, negocies, el temps passa i inevitablement acostes postures d’un cantó i de l’altre. Rajoy va fer servir un instrument legal i va respirar tranquil quan la resposta institucional de Catalunya va ser la de presentar al·legacions contra la suspensió de la consulta però, alhora, d’acatar-la.

Després de la frustració i els duríssims retrets de la resta de partits pro consulta, es va optar per convocar una festa, com en els vells temps del franquisme, quan se’ns impedia la celebració d’un acte, d’una manifestació. No es pot convocar la consulta en els termes previstos, doncs, però res no ens impedeix de convertir-la en una celebració de participació ciutadana. Ningú nega el rerefons, però aquestes també són les regles del joc.

Quan va començar a sonar la possibilitat que s’impugnés el nou 9-N, vaig pensar que el govern espanyol no ho faria. “No poden ser tan beneits”, vaig dir. Aquesta és una qüestió cada cop menys de legalitat. En aquest sentit, a hores d’ara és un acte jurídic inexistent. Com es pot impugnar una cosa anomenada “procés participatiu”? (Per cert, que al final serem uns experts a trobar eufemismes per descriure processos). Ara bé, tot és discutible i és evident que d’arguments a favor i en contra sempre hi haurà qui en trobi.

I ara què? Doncs bé, un cop més tornem a ser davant de nous escenaris:

a) Que prosperi el nou recurs d’impugnació, com a bloqueig total del procés i dels actes previstos per al nou 9-N.

b) Que es recorri la impugnació, però que a causa de la seva urgència no hi hagi temps material per tramitar-la.

c) Que s’arribi a tramitar el recurs però que el Tribunal Constitucional no l’accepti a tràmit per raons tècniques.

Rien ne va plus, c’est à vous a jouer. Senyors, s’han tancat les apostes; és hora de jugar.

stats