Publicitat
Publicitat

Bauzá vol que el curs comenci amb vaga

En diverses obres seves, especialment a El holocausto español , Paul Preston descriu la tàctica seguida per Gil Robles i la dreta espanyola per acorralar la República. Es tractava d'excitar l'esquerra i conduir-la, mitjançant provocacions, a posicions revolucionàries que espantarien les classes mitjanes i donarien lloc a les condicions per esclafar el progressisme definitivament. Aquell reaccionarisme irresponsable cercava la solució final als seus maldecaps amb una guerra d'extermini.

Començ a tenir la sensació que, al dirigent de la CEDA, li ha sortit un èmul menor en la figura de José Ramón Bauzá, que, en certa manera, menteix descaradament quan afirma que no governa per a les pròximes eleccions i que, en una altra, és molt cínicament sincer en explicar que ho fa per a les pròximes generacions. Podria ser que amb el TIL pretengués, a curt termini, guanyar les pròximes eleccions i, alhora, a mig termini, deslegitimar, atomitzar i fer entrar en crisi permanent el sindicalisme docent. Si fos així, seria perquè es creu en condicions de guanyar la guerra amb relativa facilitat. Bauzá tractaria, doncs, de posar esquena paret l'adversari i carregar-lo de raons de manera que no li quedi una altra sortida que el conflicte obert.

El PP sap perfectament que d'aquí a les eleccions l'economia no s'haurà recuperat i que, en tot cas, el nombre de persones afectades per l'atur no s'haurà reduït. Dóna per perduts els votants pràctics, els que li donaren suport amb la missió de capgirar la situació que heretava, però no té por que es produeixi una mobilització electoral del progressisme que concentri sufragis en l'única organització que pot desplaçar-lo del poder, el PSOE. Per mantenir l'avantatge, el conservadorisme ha de procurar no perdre el favor del nucli dur ideologitzat dels seus votants: espanyolistes, integristes catòlics, classistes, antisindicalistes partidaris de la desregulació del mercat de treball... Hi ha un paquet de mesures que tenen com a única finalitat donar-los satisfacció i mantenir-los combatius. El TIL és una d'aquestes iniciatives, barroera des d'un punt vista pedagògic, però diabòlicament demagògica.

En l'estela del 15M, que tanta raó té en moltes de les seves denúncies i actuacions, ha sorgit una Assemblea de Docents que crida a començar el curs amb una vaga indefinida a l'educació, cosa que encara no han fet els sindicats. L'aturada dels professors només serà efectiva si té un seguiment massiu i es produeix la imatge sostinguda en el temps de col·legis absolutament paralitzats i buits. Aleshores, Bauzá hauria d'acceptar la negociació. En canvi, si les escoles funcionen, encara que sigui en condicions mínimes, la convocatòria haurà estat un fracàs. La conseqüència serà que el president podrà dir que ha demostrat el radicalisme i la insignificança social dels opositors, els quals entraran en una dinàmica d'intercanvi d'acusacions sobre qui és el culpable de la derrota.

De moment, l'STEI-i, una de les bèsties negres de la dreta, és qui es troba sotmès a una doble pressió, la de qui el vol destruir i la dels qui voldrien substituir-lo. És en aquest marc que hem d'interpretar les destitucions de directors que s'han produït. Són els sindicalistes els qui tenen un greu problema. Han de demostrar que són representatius, que no han perdut el control de la situació i que tenen capacitat per respondre l'envestida bauzanista i aconseguir que es giri en contra del seu promotor.

A l'escola pública, encara que la protesta contra la LOMCE va ser relativament important i permeté salvar la cara als organitzadors, cap vaga no ha assolit el nivell crític necessari com perquè la dreta es replantegi l'estratègia. A la web dels vaguistes "assindicals", hi ha una relació numèrica dels docents que han participat en les assemblees preparatòries. És un nombre considerablement elevat, però molt allunyat del de la totalitat dels mestres i professors. D'aquests professionals més implicats, només un 45% dels de Primària i moltíssims menys dels de Secundària estan disposats a arribar al final.

En relació a la privada i a la privada concertada, la perspectiva és desoladora. La incidència de vagues anteriors ha estat nul·la i la seva participació al moviment assembleari no arriba a ser ni testimonial. Segons les estadístiques del Ministeri d'Educació per al curs 2012-2013, els centres de titularitat privada representen el 30% del professorat contractat i el 34,4% de l'alumnat. En el cas de Palma, una plaça decisiva per determinar el triomf d'una vaga i el lloc d'on surten les imatges més representatives del retorn a les aules, la privada absorbeix més o manco el 50% dels infants i joves escolaritzats. No hi ha res que indiqui que aquest sector aturarà. Així que si, per exemple, la vaga convocada obtingués un 60% de seguiment a la pública i un 0% a la privada, voldria dir que tan sols un 40% del professorat total s'hi hauria sumat. Res no permetria parlar de paràlisi escolar i derrota del Govern.

Sense incorporar el sector privat a la protesta, la victòria és pràcticament impossible. No he sentit que les cooperatives d'ensenyament pensin prendre part en el moviment vaguista. De la patronal pròpiament dita seria absurd esperar complicitats. Encara que ha donat algunes tèbies mostres d'allunyament de la política del Govern balear, això no vol dir que s'hagi passat a l'oposició. No té simpatia pels sindicats i és la principal beneficiària de les reformes del PP.

Res no està escrit per avançat. Esper que els de l'Assemblea de Docents s'hagin equivocat en triar Espartac de referent, perquè ja sabem que el pobre acabà tan gloriosament com desgraciadament. No caiguem en el derrotisme ni descartem del tot que Bauzá no aconsegueixi tirar-se en contra la privada i que, si més no, el 90% dels funcionaris docents de la pública li declarin la guerra. Ha demostrat ser capaç de despropòsits més grans. De moment, AMPE el critica i alguns regidors del PP deixen ben clar que no volen prendre part en l'holocaust bauzanista.

( Nota. M'ha agradat molt que Pere Sampol, en l'amable rèplica que em fa, comenci mig citant un cosmopolita com Josep Pla, el qual, seguint Cambó, quan es tractava de triar, tengué ben clar quina era la prioritat. No li negaré l'encert d'esmentar com a exemples els cosmopolites empresaris catalans que presideixen la CEOE i van de la maneta amb Mariano Rajoy o que, a través de la patriòtica Foment del Treball, presten un suport decisiu al dret a decidir. El seu article coincidia amb la publicació de la notícia que la Caixa facilita el trasllat a Suïssa de la infanta Cristina. Estic d'acord en allò fonamental: s'han de cercar alternatives o, millor dit, complements, però això seria objecte d'un altre article ).

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF